Primavera i estiu del 1977 (i 2)

Explicava dilluns passat que, quan el març del 1977, tornant de la mili a Andalusia, vaig arribar a l’estació de França, em va sorprendre un enorme cartell dels democristians. Feia l’efecte que arrencaven amb avantatge. Però no van treure ni un diputat: el cardenal Tarancón va voler tallar en sec els vincles polítics de l’Església. Anys més tard, Rouco Varela el va esmenar.

Vaig trobar feina de professor substitut a Sant Feliu de Guíxols i estava tan content de no haver d’amagar les meves idees que vaig adherir al meu Citroën 2cv una enorme enganxina del PSC. Tot jo era un anunci ambulant. En els meus 15 mesos d’absència, el partit havia canviat molt: s’havien acabat les reunions ideològiques i les lectures formatives. Tot el que el partit et donava era material de propaganda i consignes. Encara no havíem descobert la paraula aparell, però ja en notàvem els efectes. S’havia d’ampliar el partit per preparar la campanya. A Sant Feliu, amb l’enyorat Josep Vicente, vam començar a pujar a Vilartagues, un barri d’al·luvió deixat de la mà de Déu, per teixir contactes. A Palamós vaig començar amb uns coneguts de la Roser, la meva nòvia d’aleshores. A Palafrugell el grup del lampista Tomàs i del paleta Enric anava com un coet, com la colla d’en Miquel de Torroella, però aquests feien tard a les reunions perquè abans anaven a caçar conills. A la Bisbal m’ajudaven en Xavier i en Pep, que encara estudiaven. A vegades muntaves un míting i no venia ningú: em va passar a Mont-ras. Ho havies de fer tot: enganxar cartells, buscar contactes, preparar els actes, parlar en públic. Hi destinava tot el sou. Aleshores, en política, en comptes de cobrar, pagaves. Vivia a casa dels meus pares, que estaven desolats.

De nit, calia empaperar les carreteres amb cartells, aprofitant parets, troncs d’arbres o pals de telèfon. No m’agradaven les nostres imatges coloristes, amb nens rossos banyant-se, que potser venien directament d’Alemanya (el PSOE, partit coaligat amb nosaltres, tenia la protecció de Willy Brandt). Secretament admirava els cartells del PSUC: la sòbria foto en blanc i negre d’un sindicalista i aquella frase tan precisa: “Mis manos, mi capital”. El nostre eslògan ho prometia tot però no comprometia a res: “Per una Catalunya lliure, pròspera i sense classes”. També em sentia solidari dels d’ERC, partit que no havia estat legalitzat i havia hagut d’improvisar una coalició amb els maoistes del PTE. A l’Empordà, els d’ERC eren tots de mitjana edat, fidels als parents d’abans de la guerra. Quan es diu que Catalunya va votar en massa la Constitució, s’oblida la marginació legal d’ERC: la seva influència rupturista d’ara s’entén més bé a la llum d’aquella exclusió.

Al PSC, l’autogestió s’havia acabat de cop. No hi havia temps per discutir res. Calia ensobrar paperetes, marcar les caselles del Senat i fer propaganda. Amb un megàfon, jo anava pel Baix Empordà improvisant mítings. Una vegada uns de la UCD em volien fer fora d’una plaça a cops de puny: tot era tan autèntic com primitiu. L’Ernest Lluch, cap de llista, quan passava per la Bisbal, dormia a cals meus pares, que, desolats o no, també col·laboraven. El dia 13 de juny, hi havia aplec de sardanes a la Bisbal: em vaig col·locar en un lloc estratègic i vaig repartir milers de paperetes. El 15 vam guanyar a la Bisbal, com a gairebé tot Catalunya. No podia ser: en un tres i no res havíem passat del franquisme al socialisme?

A Girona, els meus companys ja no parlaven d’idees, sinó de xafarderies internes. Dirigia les converses un que, havent fet estada a París, sabia què volia dir ser militant socialista en un país democràtic: la perspectiva d’una carrera professional. En Jaumó de Banyoles i jo vam dedicar l’estiu a muntar la UGT: es veia que PSC i PSOE es fusionarien i, per negociar bé la fusió, calia ser més forts que ells. Vaig fer mítings i xerrades. Per poder obrir locals vaig arribar a treure mobles de cals meus pares. M’havia polit tots els estalvis de professor substitut. La UGT creixia molt a Girona i, naturalment, el president Noguera del sindicat a Catalunya, que era militant del PSOE, m’amenaçava. Tenia por de perdre el control de l’organització. Les seves esbroncades em feien pensar en les d’un brigada xusquero de la mili.

Veient que només em dedicava a “fer política”, el meu pare també em renyava: “Busca’t una feina!”. Vaig anar a veure el nostre diputat, l’Ernest Lluch. “M’agradaria treballar en una editorial –vaig dir-li–, potser em podries obrir alguna porta a Barcelona?”. “No cal que busquis feina, Toni. Aviat necessitarem funcionaris de partit i tu en seràs”.

Funcionari de partit! L’expressió em va fer venir pell de gallina. Vaig deixar-ho tot: partit, sindicat i companys. Vaig deixar la política. Més discretament que jo, la major part dels fundadors del socialisme gironí, començant pel carismàtic i savi Quim Español, també ho anaven deixant. S’acabava l’època del lliri a la mà. Començava la professionalització, que de seguida va posar de moda un altre mot: desencís, que va marcar des del començament la nova democràcia.

“Aviat necessitarem funcionaris de partit i tu en seràs”, em va dir; la frase em va fer venir pell de gallina