Filantropia, a quiròfan
Em truca el doctor Antonio Lacy amoïnat per les demolidores crítiques a Amancio Ortega després d’anunciar que, a través de la seva fundació, dona 320 milions d’euros a la sanitat pública. El cirurgià vol organitzar un debat obert, discutir a fons la debilitat de la llei de Mecenatge amb el mateix Amancio, i desxifrar el significat que alguns milionaris –uns quants no deixen anar ni un cèntim– siguin esplèndids i ajudin a millorar el sempre insuficient rendiment de l’educació o la salut. Lacy va entrar al Clínic l’any 1973, i des d’aleshores ha assistit a una transformació descomunal del quiròfan: avui operen en 3D i amb robots. “Som un hospital de referència a nivell mundial per la nostra innovació tecnològica, que ha estat possible gràcies a donants i que la indústria ha apostat per nosaltres. Catalunya té la millor sanitat del país, i en part es deu a les aportacions privades; recordem Pere Mir i els 150 milions d’euros que va oferir al sistema sanitari català”. Lacy afirma que el futur de la medicina és la robòtica, i que val un imperi.
Quan Esther Koplowitz va dedicar 15 milions d’euros per aixecar el seu centre de recerca biomèdica, va ser investigada
Una vegada més constato aquesta espècie d’al·lèrgia al ric, un gest coral molt espanyol, hipòcrita i arrugat
al moment, com si el fisc no es cregués que donava aquells diners sense cap altra finalitat que el seu compromís filantròpic. En més d’una ocasió la vaig sentir dir que és el mínim que podia fer: tornar una part del que la vida t’ha donat. Filantrocapitalisme en diuen els crítics de la combinació de l’amor al gènere humà amb l’afany neoliberal de maximització de beneficis econòmics, per la qual cosa el bé social i la reducció de la desigualtat queden desdibuixats com a objectius. Als EUA o la Gran Bretanya, a diferència del nostre país, els cognoms de la societat més adinerada figuren a les parets dels hospitals o biblioteques sense cap desconfiança. Es tem que les donacions enforteixin un ordre social i un sistema econòmic en què pobres i rics es necessiten mútuament, però uns decideixen i els altres se sotmeten; el sempitern debat: pobresa versus desigualtat i caritat versus drets socials. És patent que Amancio Ortega, llevat d’haver establert d’un model de negoci que ha canviat profundament la indústria de la moda, no és un revolucionari, i fins i tot és probable que la seva estratègia benèfica tingui punts que es puguin millorar. Però una vegada més, constato aquesta espècie d’al·lèrgia al ric, un gest coral molt espanyol, hipòcrita i arrugat. En lloc de generositat, molts llegeixen oportunisme, encara que si ho necessitessin potser serien els primers a córrer a beneficiar-se dels mamògrafs i equips de radioteràpia d’última generació que s’instal·laran en hospitals públics de diverses comunitats autònomes espanyoles gràcies als milions d’Ortega. En tot cas, i comparant la inversió de la seva fundació amb els 37.000 milions que ha donat Bill Gates, podria entendre que el critiquessin per garrepa.