Multiculturalisme sense culpa
La culpa no és del multiculturalisme. Els estats “multiculturals”, com el Canadà o Nova Zelanda, han rebut menys atemptats gihadistes que els altres, com França o Alemanya, “monoculturals”. Quan no es pot o no es vol trobar la causa d’un conflicte s’acostuma a culpar un tercer, una conspiració, un fantasma. La maledicció recau ara sobre l’islam i el multiculturalisme, erròniament identificat amb el suport del forà en detriment del propi. En altres èpoques la maledicció va pesar sobre el comunisme o el liberalisme. A Espanya, històricament, sobre jueus, moros, indis, gitanos i maçons, per no remuntar-nos a Indíbil i Mandoni. Recordem que el liberalisme va ser “pecat” a l’Espanya del segle XIX i el comunisme el “dimoni” en la del XX.
Ara li toca al multiculturalisme, associat amb la condescendència cap a les reals o presumptes conductes irregulars de residents estrangers o de nacionals d’origen estranger. De manera que alhora es rebutgen: pluralisme, tolerància, integració, mundialització (no confondre amb la neoliberal “globalització”) i potser algun dia la democràcia mateixa.
No és país per a vells, es titula la pel·lícula –compleix deu anys– dels germans Coen. Doncs bé: no és ara el món un país per a gent cosmopolita, tolerant i interessada per l’altre. Es ressusciten teòrics com Schmitt, Sartori o Huntington i són declarats no grats Parekh, Kymlicka o Mary Kaldor. Esperem que la por d’uns i l’aprofitat patriotisme d’altres no arraconin també clàssics i innocents com Habermas, Rorty o Hannah Arendt.
Multiculturalisme és respecte i suport de la diversitat cultural. L’oposat al monoculturalisme, que identifica la identitat nacional amb la cultural i confon la integració democràtica amb la dura i contraproduent –avui produeix gihadistes– assimilació. Com oposar-s’hi en una època en què la població es concentra a les ciutats i aquestes són pluriètniques? El repte és fer compatible la diversitat amb el respecte a les normes comunes i a la cultura històrica de cada país, que per cert és el resultat de l’acoblament. Així són la cultura “europea”, “l’occidental”, i el mateix cristianisme.
Per això la millor fórmula és evitar la mena de multiculturalisme que subratlli les diferències i condueixi al gueto, i reforçar, en canvi, la potenciadora de la interculturalitat, el diàleg i el pacte. Tot un repte i part de la solució al gihadisme.