La caverna
Entre la vigília i el son es produeixen aquells moments en què connectem amb l’inframon
L’al·legoria o el mite platònic de la caverna són, de les lliçons de filosofia que vam aprendre en la infantesa, un dels que millor es recorden passats els anys, amb els seus homes encadenats i les ombres enganyoses i fugaces. I potser serà l’enorme calor d’aquests dies, augmentada per la vergonya de l’espectacle polític, el que ha fet que m’agafi la dèria de pensar en cavernes i coves. La caverna no només és un arquetip platònic, sinó també la metàfora que ara encobreix les forces de la reacció, amagades al seu cau, de la mateixa manera que parlem de la caverna mediàtica per referir-nos a aquests periodistes nostàlgics de temps menys democràtics.
Però malgrat tota la mala fama que tenen, a les cavernes s’hi està fresquet. I hi ha una tradició peninsular de l’habitatge troglodita que ha arribat fins a pràcticament els nostres dies. Per no parlar-los –al cap i a la fi, això es publica a la secció de cultura–, que Ken Wilber i, sobretot, Peter Kingsley, han reinterpretat això de la caverna en general i Kingsley, en particular, en relació amb Parmènides i el seu llegendari i críptic Poema, escrit al segle V abans de Crist. El llibre de 1999 de Kingsley, In the Dark Places of Wisdom, que aquí ha publicat Atalanta amb la perspicàcia habitual del seu editor (En los oscuros lugares del saber) és un d’aquells que t’obliga a revisar, precisament, els teus arquetips i idees preconcebudes. I és, sens dubte, un assaig enlluernador i que t’il·lumina com pocs llibres ho aconsegueixen (recordo bé la meva primera lectura juvenil de L’amor i occident ,de Denis de Rougemont, encara que ara estigui molt distanciat d’aquest altre llibre seminal). Per resumir només un aspecte –central, això sí- d’aquest llibre més que recomanable, els diré que Parmènides d’Elea era un sacerdot d’Apol·lo, un iatromant, un home medicina, un xaman, un guaridor. I que la tradició occidental, diguem des de Plató, el de l’esquena ampla, doncs que ens ha furtat la part mística o religiosa, fins i tot oriental, de Parmènides i Empèdocles. Ja els dic que la revisió que fa Kingsley del món presocràtic és fascinant. Doncs bé, en aquest món, les coves, les fosques cavernes, serien llocs de, diguem, meditació i fins i tot de culte. I la incubació i el quietisme conduirien a la revelació i potser a la curació. En el territori entre la vigília i el son es produeixen aquells moments en què connectem amb l’inframon i els éssers gairebé màgics que habiten les ombres. Allà, davant l’univers lògic, es pot eixamplar i explorar la consciència i un pot curar-se, lluny de la medecina hipocràtica que després imperarà. Ja els he dit que Wilber, malgrat que la seva erudició sigui molt diferent, també camina per aquí. La paradoxa seria que –potser és la calor el que em fa desvariejar– el mateix Mariano Rajoy ha llegit i sap alguna cosa de tot això, i per aquest motiu roman a la fresca dins la seva caverna, meditant allà fins que, tot immobilitat i ataràxia, trobi la seva llum interior. Un Rajoy apol·lini.