Marina Ñúñez imagina les figures i els paisatges d’un món posthumà
Carlos Franco exposa pintures recents a la galeria Miguel Marcos
Si algun dia algú escriu una bona Història de l’alteritat en les arts i
la literatura, el de Marina Núñez (Palència, 1966) hauria de ser un dels noms inclosos als capítols contemporanis, ja lluny de les diverses i sempre monstruoses mitologies antigues. A la part moderna d’aquesta possible Història, l’obra de Marina Núñez es podria relacionar amb l’inaugural Jo és un altre d’Arthur Rimbaud, amb L’estrany cas del doctor Jekyll i el senyor Hyde escrit i descrit per Stevenson, amb el terror d’Edgar Allan Poe i del molt estrany i mestre del malson Lovecraft, amb les investigacions de Sigmund Freud entorn del sinistre, amb la identitat múltiple desplegada als heterònims de
Fernando Pessoa, amb els malsons socials de Kafka, amb els homes buits del poema de T.S. Eliot, amb pel·lícules com La invasió dels lladres de cossos, Frankenstein i Els ulls sense rostre, amb els malenconiosos, caducables i emprenyats replicants de
Blade Runner, amb els éssers híbrids del Manifest Cyborg publicat per la feminista futurista Donna Haraway i potser, fins i tot, amb els simulacres de la mal anomenada “realitat virtual” o de la ximpleria digital d’última generació, per a pantallers addictes, valgui el neologisme.
Els títols de Marina Núñez no enganyen. Quatre de les seves principals sèries es diuen La locura, Monstruas, Cyborg i Ciencia ficción. La suggestiva exposició que presenta a la galeria Rocío Santa Cruz amb el títol Post,
trans ha estat comissariada per Glòria Picazo i és la més completa que ha presentat a Barcelona.
El que cap a finals del segle XX expressava Marina Núñez mitjançant l’oli sobre tela, ho representa des de fa anys mitjançant imatges digitals en diversos suports: caixes de llum, impressions digitals i vídeos. Als anys noranta l’artista fonamentava una part de la seva feina en les antigues enciclopèdies que documentaven gestos i expressions de dones qualificades com a “histèriques”. Es donava, en aquelles pintures, una subtil combinació aparentment contradictòria, però que és essencial a tota l’obra d’aquesta artista. Per una part, les expressions sinistres revelaven un inquietant desordre emocional. Tot i així, en totes les imatges hi havia una espècie d’afirmació llibertària del dret a la diferència o, fins i tot, a la monstruositat. Aquest enfrontar-se al sinistre comportava també la possibilitat d’una certa alegria vital, associable al simple acte lliure, potser infreqüent avui en les nostres porugues societats. Aquestes figures embogides o incorrectes semblaven gesticular una mica així com el dret humà al desordre i a la integritat vital. Fa uns dos anys, la mateixa artista va afirmar que “integrar el costat fosc ens permet intuir un ésser humà més complet. La societat aparta els monstres perquè són bocs expiatoris. Abracem la part desordenada, inconscient i pulsional”. I proposava “una altra subjectivitat, una altra sensibilitat, una altra experiència, que sorgeixi a partir del que fins ara estava enterrat i desqualificat (...) Altres maneres menys rígides i brutals de ser i estar”.
Les seves obres més recents, creades per mitjà de laborioses combinacions de programes informàtics, representen escenes d’un possible futur on la tecnologia ha transformat radicalment la identitat física, mental i emocional de l’ésser humà. Hi apareixen éssers híbrids, personatges entre l’humà i l’artefacte. Significativament, a penes són carcasses travessades per una espècie de cables, artèries o conductes d’energia, i proveïdes de molts ulls. La proliferació desordenada d’òrgans visuals, associada a les figures digitals i buides, evoca una realitat ja perceptible en el present de la que seria la seva imatge evolucionada i extremada.
Tot i que l’artista no jutja ni qualifica les seves imatges, jo diria que representen situacions pròpies d’una utopia monstruosa; és a dir, distòpica. Algunes imatges recorden certs malsons crepusculars del millor període de Dalí (1927-1936), d’altres al cinema de ciència-ficció i d’altres a les desintegracions de la imaginació delirant. Potser la imatge més significativa és la que converteix aquell dibuix de Leonardo que representava la mesura renaixentista i l’harmonia de l’ésser humà amb el cosmos en una figura de significat contrari: un ésser humà rovellat, amb quatre cames i quatre braços, representació del caos i de la identitat mutant en un món irreal, posthumà i posthumanista. Rocío Santa Cruz Art. Gran Via de les Corts Catalanes, 627. Fins al 14 de juliol.
Carlos Franco. La relació de l’ésser humà amb la naturalesa mitjançant la representació pictòrica és encara un tema fonamental en l’obra de Carlos Franco. En els últims anys ha pintat força paisatges amb figures inspirats en la cultura xinesa. En ells sovint es produeix una barreja d’elements harmoniosos i desordenats, com succeiria en un paisatge natural abans sublim i posteriorment envaït o contaminat. Galería Miguel Marcos. Jonqueres, 10. Fins al 6 de juliol.
El que Marina Núñez expressava en olis fa uns anys ho representa ara amb imatges digitals