Noces a la biblioteca
Bodas de sangre Direcció i espai: Oriol Broggi Lloc i data: Biblioteca de Catalunya. Fins el 28/VII/2017
Oriol Broggi coneix tan bé el seu teatre de la Biblioteca de Catalunya que, n’estic segur, pot dibuixar adormit l’espai escènic que li cal per cada nou espectacle. Per això ben sovint es reserva la feina de dissenyar el que normalment faria un escenògraf. I per la mateixa raó, per encabir Bodas de sangre, el director acaba d’aconseguir un espai a quatre bandes, un terreny de joc més gran que mai. Aquesta vegada l’aforament del teatre és de 260 espectadors i per fer-se entendre a tothom els intèrprets han de vèncer algunes dificultats. L’estructura longitudinal de l’escena fa que dos sectors de públic estiguin molt allunyats l’un de l’altre, la qual cosa, vulguis que no, obliga a cridar aquella paraula poètica de Federico García Lorca que potser es faria més captivadora si s’hagués pogut decantar per un tu a tu o per la mitja confidència.
No hi ha dubte: la domesticitat que empara l’evocació de les tragèdies pairals i les que viatgen, és clar, amb les passions del sexe o amb les hostilitats veïnals, ha desaparegut d’aquestes Bodas de sangre. El muntatge, en canvi, s’ha encomanat d’un perfum èpic, ja que al·ludeix al costumari andalús nascut de la terra i que reclama la benedicció per qui ha plantat encara que només sigui tres arbres. Alhora, la paraula necessàriament cridada que dic, té un punt emblemàtic quan en Leonardo, l’únic personatge amb nom propi de l’obra, no s’està d’adreçar-se en veu alta a la dona desitjada per reclamar-li que es casi com ell es va casar. És a dir, la qüestió prèvia a la tragèdia –objecte al seu dia de disquisicions dels especialistes–, el director creu que s’havia de proclamar als quatre vents, no pas com el consell discret d’un amant que s’excita amb la idea de la pròxima possessió de la dona secretament estimada.
El format de l’espectacle, en aquest cas tan fonamental, ha dictat, doncs, l’estil de cada escena. I no tan sols el més obvi, com les corredisses de les al·legories de la Lluna, amb el seu mantell blavós, i les de la vella Captaire, malastruga, onejant un riu de sang imponent al llarg de tot el corredor central. Quan convé un diàleg discret entre la núvia i la seva futura sogra, les dues dones de negre agafen cadascuna la seva cadira, fins aleshores situades a una gran distància, i les apropen fins a la mida d’una raonable conversa (per bé que ambdues actrius no s’estalviaran un to de veu especialment alt).
L’escena allargassada ha suposat, imagino, un esforç especial a Nora Navas, enfrontada a la necessitat de modular quatre papers bàsics de l’obra. Penso que, per això, és la figura més meritòria i convincent d’aquestes noces tràgiques. Impressionant l’actuació de la núvia Clara Segura, el personatge més contingut de la trilogia de l’abstinència sexual que escrigué Lorca( Bodas..., Yerma, Bernarda Alba); crec que a Pau Roca, el nuvi, li manca una mica d’energia i que Ivan Benet fa una excel·lent interpretació de Leonardo, el desencadenant de la tragèdia. Broggi ha triat molt bé les intervencions d’un magnífic cavall, amb molt de camp per córrer, muntat amb una tècnica exquisida per la geneta Montse Vellvehí. Formidable, al meu entendre, la música de Joan Garriga.