Els valors (?) del mercat
Les lleis del mercat futbolístic fan que els contractes siguin cada vegada més inútils. A l’hora de marcar tendència en la relació entre club i jugador, el Barça no lidera la classificació. L’elit del futbol imposa principis que dinamiten voluntats i que propicien explosions mediàtiques més contaminades pels interessos que per la voluntat de mantenir la tradició del mercat (això que per raons ignotes anomenem mercato). Les distorsions induïdes de la realitat ja no depenen de la nostra entranyable capacitat de fabulació sinó de maniobres orquestrades en l’obscuritat. El vell lema de “tothom vol venir al Barça” és anacrònic. De vegades són els jugadors els que volen cobrar més o exigeixen titularitats inassumibles, de vegades són els clubs en mans de fortunes arbitràries els que rebenten el mercat i sovint són els intermediaris els que marquen el desenllaç de la història.
La cronologia ens ha portat Verratti com a primera opció i, com a alternativa emergida de ves a saber on, Paulinho. Per forçar la ruptura amb el PSG, Verratti ha seguit el protocol de la desobediència de
luxe. Primer te’n vas a Eivissa, et deixes fotografiar casualment amb una portada de Mundo Deportivo i declares el teu amor pel Barça. Un cop llençat el globus sonda, amenaces de no presentar-te per forçar la rescissió. Per fer-ho, abans Verratti ha hagut de pactar amb el Barça i driblar alguns controls. Però, com que tothom ho fa, no tindria sentit que el Barça anés amb el lliri a la mà, sobretot en un sector que no aspira a guanyar el Nobel de l’Honestedat. Hi ha sectors econòmics tan potents i globalitzats que no poden cenyir-se a l’ètica de l’autoregulació i que imposen la llei de la selva com a únic codi. Si qualsevol dels nostres titulars actués com Verratti, el lapidaríem. En canvi, acceptem que ell ho faci en nom d’un barcelonisme que no aplica els mateixos codis per entrar que per sortir. A hores d’ara fer-se l’innocent és més un acte de miopia que de candidesa però compte amb el fet de resignar-se als corrents del mercat. L’és el que hi ha que domina el futbol és el mateix que, de manera interessada, deteriora molts drets i molts deures i, precisament per això, convé que siguem conscients dels nostres índexs de contaminació.
Quan apareix Paulinho, la sensació d’improvisació retrata la debilitat del Barça en el context global d’una partida de pòquer amb apostes molt perilloses. No és una notícia forçosament dolenta. Després de l’exhibició de nyaps que van marcar el fitxatge de Neymar, queda clar que les habilitats negociadores de la directiva són discutibles i que convé multiplicar el rigor. Però el que sorprèn és l’actitud de Paulinho, que no fa la comèdia pactada amb Verratti sinó que parla, sense embuts, d’una oferta xinesa. Aquest és el nou context del futbol: la desobediència induïda no serveix si el club està en mans d’algú que no necessita els diners i que no practica la transparència. I avui una oferta del Barça té un interès relatiu, perquè ja no és la més atractiva econòmicament i no pot garantir la titularitat que exigeixen –el nostre trident, per exemple– molts jugadors. Casos com el d’un Iniesta suplent fins als 24 anys o d’un Xavi gens grandiloqüent ja no són possibles. Que, a més a més, estiguem parlant de conceptes tan escandalosos com primes de fitxatges i renovació (!) i que els clubs que més practiquen la transparència siguin desplaçats per piconadores financeres igualment injustes convida a pensar que la bombolla del futbol no solament no es debilita sinó que continua creixent.
I, per acabar, una reflexió: “L’estructura del món del futbol està feta a mida dels que són a dalt de tot. Les federacions locals depenen de les regionals, que al seu torn depenen de les nacionals, que deuen obediència als organismes internacionals, la UEFA i la FIFA, localitzades a Suïssa i amb grans privilegis fiscals. Les federacions estan obligades a ser completament addictes a les seves normatives, a no resoldre un litigi per via legal sinó a atenir-se sempre a les normes pròpies d’aquests organismes, a les seves legislacions especials, sovint al marge de les que regulen els estats de dret del món democràtic”. Qui ho ha escrit? Un diputat de la CUP? Julian Assange? No: Josep Maria Minguella.
A hores d’ara, fer-se l’innocent és més un acte de miopia que de candidesa