Macronmania: per fi les reformes?
En el futur es recordarà el recent cicle electoral francès com un dels més llargs i sorprenents de la història de França. Des d’abril de l’any passat, amb la creació del moviment En Marche!, fins a mitjans del juny del 2017, amb la segona volta de les legislatives, passant per les primàries de la dreta i de l’esquerra, així com les eleccions a la presidència de la República Francesa... en total, vuit voltes!
El tsunami polític que s’acaba de produir a l’altre costat dels Pirineus no té precedents. El nou president de la República –39 anys, liberal i europeista– era totalment desconegut fa tres anys. Han estat les seves primeres eleccions. El seu partit, o més ben dit el seu moviment, té poc més d’un any. Emmanuel Macron simbolitza una nova política, que pretén anar més enllà de la divisió ideològica entre esquerra i dreta. Ha aconseguit una majoria absoluta al parlament i una assemblea més jove, amb un 75% de renovació respecte de la legislatura anterior i amb més presència femenina (40% de l’hemicicle). I ara? El que és promès, sigui atès. No hi ha excuses perquè no es posin en marxa les reformes promeses que necessita la sisena potència econòmica mundial per modernitzar el país, a més de recuperar un creixement significatiu del PIB i de l’ocupació. Macron ho té tot a favor seu. El primer compromís del nou president de la República Francesa és una llei de moralització de la vida pública per limitar els mandats, prohibir contractar familiars, regular les activitats paral·leles, controlar el clientelisme... En dues paraules: més ètica. Sembla sorprenent que s’hagi de legislar una cosa que hi hauria d’haver a tots els països democràtics i que, a més, també s’hagi de batallar per poder aplicar-ho.
França ha d’afrontar la seva relació amb la globalització com la principal assignatura pendent que té
Però, sens dubte, el fet més significatiu del seu inici de mandat haurà de ser la modernització de l’economia francesa: la reforma del mercat laboral amb més flexibilitat, la reformulació del dret al subsidi d’atur, del sistema de les jubilacions, la liberalització d’algunes professions, la supressió dels avantatges de professions reglamentades i la reducció i simplificació dels tràmits administratius. El seu objectiu està clar: fer que les empreses siguin més competitives i tornar als francesos la seva fe en ells mateixos.
França ha d’afrontar la relació amb la globalització com la seva principal assignatura pendent. El món, malgrat el neoproteccionisme d’alguns líders, continuarà avançant gràcies a la llibertat, els acords internacionals i el lliure comerç. És aquí on França ha de trobar el seu rol a Europa i al món, apostant per una mundialització més equilibrada i per una governança econòmica mundial real.
No ho tindrà fàcil, el nou president. La seva victòria no li garantirà la simpatia o la comprensió al carrer un cop passin els cent dies de gràcia. Però és ara o mai. L’elecció de Macron és una esperança per a França i per a Europa... si compleix.