Els EUA tanquen portes
Les relacions internacionals de Donald Trump aguditzen la tendència començada per Bill Clinton d’actuar amb la mirada posada a l’interior del país per davant de tot, segons defensa Juan-José López Burniol: “Els Estats Units han estat, en efecte, l’únic país que ha basat la seva pretensió de lideratge internacional en el seu altruisme. Wilson ho va deixar clar en el seu primer discurs sobre l’estat de la Unió, el 1913: el dret universal i no l’equilibri de poder és el fonament de l’ordre internacional”.
Els Estats Units van ser en el seu origen un país format per emigrants que van sortir d’Europa empesos per la gana o la persecució. Una cop allà, es van trobar un continent per conquerir, una nació per formar i un Estat per muntar. A mitjan segle XIX, es van enfrontar en una guerra brutal per la naturalesa federal o confederal d’aquest Estat. Arribada la pau, la seva vitalitat i les possibilitats que oferia el territori van donar lloc a la que es coneix com l’Edat Daurada, una etapa de creixement econòmic enorme, propiciat per un capitalisme salvatge que va mediatitzar totes les institucions polítiques –incloses unes febles presidències– posant-les al seu servei. El 1885, els Estats Units van sobrepassar en manufactures la Gran Bretanya. A finals del segle XIX, consumien més energia que Alemanya, França, Àustria-Hongria, Rússia, el Japó i Itàlia junts. Durant tot aquest temps, el Senat nord-americà es va abocar als afers interns. El país era aïllacionista. La seva política internacional es condensava en la doctrina Monroe: “Amèrica per als americans”. Però cap nació no ha experimentat mai tal augment de poder econòmic sense provar de convertir-lo en influència global.
Va ser al tombant de segle quan els Estats Units van començar a buscar una posició rellevant en l’escena internacional. El seu poder creixent els donava veu en els assumptes del moment. Ningú no va expressar millor aquesta aspiració que Theodore Roosevelt, el primer president que va afirmar que els Estats Units havien de fer sentir globalment la seva influència. Però l’abandó de l’aïllacionisme es podia dur a terme de dues maneres: una que va assajar Roosevelt i una altra que va formular, anys després, el president Wilson.
Roosevelt va intentar adaptar a la situació nord-americana els principis tradicionals sostinguts pels estadistes europeus: prevalença de l’interès nacional i equilibri de poders des d’una posició de neutralitat moral. Afirmava, per tant, que els Estats Units eren un país com qualsevol altre i no una singular encarnació de la virtut, raó per la qual, si els seus interessos xocaven amb els d’altres països, els Estats Units tenien dret a utilitzar la força per defensar-los. A més, assumit aquest concepte d’equilibri de poder, Roosevelt va deduir que les grans potències s’havien de repartir el món en “zones d’influència”. Amb la conseqüència que l’ordre mundial només podia basar-se en aquest equilibri de poder i no en fantàstics tractats de pau.
Roosevelt no va aconseguir superar el tradicional aïllacionisme nord-americà amb aquestes idees. Va ser el president Wilson –un acadèmic nouvingut a la política i a qui Roosevelt menyspreava– el que va elaborar poc després el corpus doctrinal de la política exterior nord-americana superadora de l’aïllacionisme, fundant-lo en una justificació molt diferent: la fe del poble americà en la naturalesa excepcional dels seus ideals –i, per tant, de la seva nació–, concretats en la difusió i defensa de la llibertat i la democràcia per tot el món. Això implicava proclamar l’excepcionalitat moral nord-americana: els Estats Units han estat, en efecte, l’únic país que ha basat la seva pretensió de lideratge internacional en el seu altruisme. Wilson ho va deixar clar en el seu primer discurs sobre
Amb Trump, la política exterior nord-americana es focalitza en els interessos i la seguretat dels Estats Units
l’estat de la Unió, el 1913: el dret universal i no l’equilibri de poder és el fonament de l’ordre internacional.
Wilson va aplicar aquestes idees. Els Estats Units van declarar la guerra a Alemanya no per l’enfonsament del Lusitania sinó –segons el seu president– per establir un ordre internacional nou i més just. Aquest ordre es va concretar, arribada la victòria, en els famosos “catorze punts” de Wilson. Però una cosa era el propòsit presidencial i una altra de molt diferent la inèrcia aïllacionista dels Estats Units: el Senat no va ratificar el pacte internacional que creava la Societat de Nacions amb la missió de gestionar la pau. Els Estats Units es van sumir de nou en l’aïllacionisme fins que, vint anys després, el segon Roosevelt va declarar la guerra a Alemanya al·legant la mateixa raó moral que Wilson al seu dia. Amb la victòria, els Estats Units van impulsar la creació de les Nacions Unides i, arribada la guerra freda, van instaurar la Pax Americana fins a la caiguda del sistema comunista, actuant com un benèfic policia mundial (política de contenció), amb el mateix suport ideològic de l’excepcionalitat moral americana.
Després de la caiguda del mur de Berlín, el president Clinton va fer un significatiu pas enrere, al reformular els objectius de la política exterior nord-americana i considerar prioritària la defensa dels interessos nord-americans i la preservació del control del comerç mundial. Dues dècades després, el president Trump ha consumat aquest canvi sota el lema “America first”, que focalitza exclusivament la política exterior nord-americana en els interessos i la seguretat dels EUA. La retirada de l’acord de París sobre el clima ho certifica. Està clar, no hi ha excepcionalitat que valgui: l’aïllacionisme ha tornat. A la Gran Bretanya. Als Estats Units. Es pot parlar d’un replegament anglosaxó?