Raúl Sánchez
EXFUTBOLISTA DE REGIONAL
Raúl Sánchez (38) va quedar tetraplègic arran de patir una agressió en un partit de futbol. Tres anys després, amb la col·laboració d’un amic, explica la seva història en un documental de denúncia contra la violència titulat Play
again.
No és el més fort ni el més intel·ligent el que sobreviu, sinó el més capaç d’adaptar-se als canvis
Charles Darwin
Va passar fa tres anys. El 26 d’abril, durant un partit de futbol a Lloreda.
Raúl Sánchez va sentir un impacte molt fort a l’esquena. Algú li clavava una puntada de peu per darrere, entre la C3 i la C4. Molt amunt.
El cos es va arquejar violentament. El coll es va retorçar cap enrere: una xurriacada. Les vèrtebres es van trencar. Després va caure cap endavant. Sobre la gespa, va sentir que amb prou feines podia moure’s. I la sordesa. –Va arribar a perdre la consciència? –Això no. De seguida vaig recuperar l’oïda. Els companys de l’equip van córrer a protegir-me. Hi va haver més baralles. Va arribar l’ambulància. Em van portar a Can Ruti.
Va passar-hi quatre dies.
I després vuit mesos a l’Institut Guttmann.
I gairebé dos anys tancat a casa, un pis modern, adaptat a la seva tetraplegia, davant el mar de Badalona. –Deprimit? –No, m’havia acomodat. Suposo que m’estava quedant ximple, de no fer res en tot el dia. –No res? –M’havia ficat a la bombolla, en mode bucle. Pensava que era un inútil. Tenia por de provar una cosa nova. Veia sèries de televisió, la meva cuidadora m’ho feia tot...
Parlem davant el mar. Raúl Sánchez ha demanat un Trinaranjus. Guillermo Cruz, una cervesa.
Cal introduir Cruz. Tots dos són amics de sempre. Des de fa vint anys. Guillermo Cruz fa documentals. Un dia va dir a Sánchez: –Has d’explicar la teva història. –Quina història...? No hi ha res a explicar –li contestava el seu amic, des del seu bucle, a la cadira de rodes. No hi va haver història. La qüestió va quedar aparcada, en un calaix. Així fins que un bon dia, un any més tard, Sánchez va sortir de la caverna. Va trucar a Cruz: –Vull fer el camí de Sant Jaume. S’obria un altre escenari. El pacient reaccionava. Atalaiava un futur. Va anar més enllà: –A més, penso a col·laborar com a treballador social. És la meva manera d’ajudar la societat, per tot el que ella em dona a mi. –Ho has d’explicar –li va insistir Cruz. Hi va haver una pluja d’idees. I la possibilitat d’elaborar un documental. Van anar a una convocatòria de l’Institut Barcelona Esports amb Metròpolis: la Iniciativa Metròpolis. Es promocionaria aquell documental que es basés en tres valors: la inclusió social, la joventut i l’esport.
–Podem encaixar –es van dir.
Van encaixar. El seu projecte va guanyar el concurs: 9.000 euros de premi. I 6.000 més a través del crowfunding. Va néixer 26 de abril, play again. –Ja l’han estrenat? –Sortirà a l’octubre. –I de què va? –Parlem de la seva vida. Volem llançar un missatge positiu. Lluitar contra la violència en l’esport. El respecte –em diu Cruz.
A la seva cadira, Raúl Sánchez s’inclina cap endavant. Vol fer un xarrup al Trinaranjus. Hi acosta la boca. El vent és juganer, gira la canya d’un costat a l’altre. –És difícil, eh? –riu Sánchez. Després em parla de la seva rehabilitació. Cada dos dies, puja a un taxi i travessa la ciutat per posar-se en mans del seu fisioterapeuta, a l’Hospitalet.
–Vostè travessa Barcelona, al llarg. Són molts diners en taxis! –observo.
–Vint viatges al mes. L’ajuntament de Badalona em cobreix vuit trajectes...
La cadira val gairebé 6.000 euros. Si la posa en mode llebre, pot assolir els 6 km/h. Els ajuts li permeten cobrir el sou de la seva cuidadora. Ara s’inclina cap a un costat, i després es reincorpora cap al centre:
–Fa un any, això no podia fer-ho. Si m’inclinava, no era capaç de tornar –diu. –Fins on pot recuperar-se? –No ho sé. És una lesió incompleta. Almenys puc moure gairebé tots els músculs. Un amic va poder posar-se dret vuit anys després de lesionar-se. –I com està el seu esperit? –Qui em va lesionar mai s’ha disculpat. De fet, diu que no va ser ell. –Hi haurà judici? –N’hi haurà. Però ell és insolvent. Hauran de pagar les companyies d’assegurances. –Què en pensa? –És que... la vida continua. De què val res? Prefereixo preparar-me per tornar a la feina.
Raúl Sánchez era calderer. Treballava per a Oliver y Batlle SA. L’empresa fa maquinària per a química. Just abans de l’agressió, el promocionaven a l’oficina tècnica de la firma: dissenyaria plànols a l’ordinador. A Oliver y Batlle li han dit que té les portes obertes per tornar. Ara mateix, uns tècnics treballen a l’ordinador de Raúl Sánchez. L’hi estan adaptant: li han implantat un ratolí remot al mòbil. L’empresa és a vint minuts de casa seva, conduint la cadira a 6 km/h, seguint el passeig marítim. La vida continua. Play again.