Mikhaïl Baríxnikov
BALLARÍ I ACTOR
El gran ballarí rus Mikhaïl Baríxnikov és a Barcelona –fins demà al TCN– interpretant la versió teatral dels diaris de Nijinski que Robert Wilson ha concebut per a ell. Amb 69 anys, Baríxnikov està en plena forma.
Es troba a Barcelona –fins demà al TCN– interpretant la versió teatral dels diaris de Nijinski que Robert Wilson ha concebut per a ell. Mikhaïl Baríxnikov (Riga, 1948), l’última gran celebritat del món del ballet, pot presumir als 69 anys d’una envejable carrera com a actor, sempre en mans de creadors de talla als quals els agrada treballar amb una icona com ara ell. O viceversa, ja que per molt que digui que “a gent així no t’hi pots acostar a demanar-los una col·laboració perquè són ells els que inicien el projecte”, la veritat és que sempre ve de gusta un caramel com Misha. El següent en la llista serà Cesc Gelabert, a qui se sumarà l’inclassificable Jan Fabre. “Fabre és interessant, l’admiro i en molts aspectes és molt inusual –diu l’estrella amb sorna–, però d’això va l’art, de ser provocador, avançat al teu temps”. Jo vaig ser present al primer
brainstorming que va tenir amb Robert Wilson fa uns anys, al centre Watermill de Long Island. En va sortir The old woman, però llavors no sabien encara com volien fer-la. Hi havia fins i tot alumnes del curs d’estiu dient-hi la seva, però vostè tenia molt clar què era i què no era una creació de Bob Wilson. Què ha après del teatre i el moviment treballant amb ell a
The old woman iaraa Letter to a man? Això donaria per a un dia de conversa, però diguem que he seguit la seva feina durant uns anys. El vaig acabar coneixent quan va venir a un dels meus espectacles i va dir que volia fer un projecte amb mi. I un dia em va trucar amb una idea que no era la que més m’encaixava i vam decidir esperar la més adequada.
És a dir, The old woman.
Sí, una petita història fantasmagòrica de Daniil Kharms. Coneixia l’autor, un escriptor rus que va morir tràgicament a la presó del gulag de Stalin. Així que vaig ser a Watermill i vam passar una setmana discutint el projecte, improvisant el text i el moviment. En Bob ho veia com un xou per a dos homes i va suggerir Willem Dafoe, amb qui ja havia fet Vida i obra de Marina Abramovic. Jo coneixia Dafoe dels seus anys joves al Wooster Group. I hi va haver tanta sintonia que vam decidir tirar endavant. Així va ser com va sorgir. Wilson és un director veritablement original, inspirat pel teatre d’Orient, el butoh, la dansa cambodjana... És part de l’avantguarda americana, Graham, Cunningham, Robbins, i a més li agrada el moviment teatral i el llenguatge del cos. Per ell, text i imatge no van lligats, ja que per involucrar el públic li posa davant un puzle, que no és el més fàcil d’entendre, però al final cobra sentit. Utilitza les eines del teatre psicològic. La màscara blanca dels actors orientals, el moviment extravagant, expressions facials fortes. No totes la seva peces m’agraden, però és dels directors teatrals més fascinants d’avui. Treballar amb ell és dur, són moltes hores, has de ser pacient. Però Dafoe em va ajudar perquè ja el coneixia. I en una nit de representació de The
old woman, sopant, vam començar a pensar en el llegat de Vàtslav Nijinski. En Bob va explicar un parell d’històries; als anys setanta va utilitzar el diari en una de les seves accions improvisades. Jo també l’havia llegit i vam compartir les nostres fascinacions. Li vaig preguntar si algun dia en voldria una versió teatral. I em va contestar: “Si hi estàs interessat ho farem”.
Parlant de Nijinski, com estudiaven els nois com vostè el personatge i la seva malaltia mental a la Unió Soviètica? Amb 13 o 14 anys miraves els llibres d’art i dansa, que es publicaven sobretot a Occident. Però a la Vaganova, l’escola de Leningrad on vaig acabar la meva formació, vaig començar a estudiar alguns dels seus escrits. I vaig ballar alguns dels seus clàssics, com ara Giselle. Però érem personatges diferents malgrat tenir la mateixa alma mater: l’escola de Sant Petersburg o Leningrad, com sigui que es digui aquesta ciutat que ha canviat tantes vegades de nom. Quant a la seva malaltia, era genètica i hereditària. El seu germà tenia problemes mentals i va morir en un asil. I Kyra, la seva filla, que vaig conèixer a San Francisco, on viu, també té problemes psicològics.
Gran coreògraf innovador...
Va ser el primer avantguardista, i va obrir la porta a molts d’altres. La seva germana era coreògrafa de clàssic.
Com és que no l’ha atret mai la creació havent estat tan profundament compromès amb la dansa durant tants anys? A mi m’agrada actuar, són talents molt diferents. No me’n vaig a dormir somiant amb la peça que demà crearé, sinó amb la feina que faré amb els més grans coreògrafs.
Deia en alguna ocasió que tots els alumnes d’Aleksandr Puixkin, el seu mestre a Leningrad, eren forts mentalment. Què el va fer tan fort, a vostè? Puixkin et recordava que has de governar el teu estat mental i físic quan treballes en dansa, i que tu has de ser el teu crític més implacable, sense esperar ajuda externa. Era una forma d’autodisciplina. Però ell era amable, no era gens dur, no aixecava mai la veu, sempre t’indicava què calia fer amb un to tranquil. Sabia molt bé com dir a la gent què estava fent perdre el temps als professors i als seus col·legues.
Com recorda la barreja de sentiments que va experimentar
“La tristesa de la meva cara és una qualitat russa, la culpa és de Tolstoi i Dostoievski”
“A mi m’agrada actuar, pujar a l’escenari; no coreografiar; són talents molt diferents” “La vida sense art és inimaginable; música, poesia, literatura... és el destí de l’ésser humà”
“Trump és el líder del món democràtic, però el que projecta no és democràcia”
quan va desertar, amb la malenconia d’haver deixat el seu país i l’excitació de tenir Nova York als seus peus? No sé d’on ha tret que em sentia trist. No tenia temps per a la tristesa. Esclar que trobava a faltar la gent, tenia una companyia fantàstica al Kírov, però el més important va ser la decisió de viure en una societat lliure, com a persona i com a artista. Encara que no m’agrada la paraula artista: millor com a persona que vol practicar les arts.
I aquella tristesa al seu rostre malgrat la felicitat que irradiava en els seus salts i girs? Això és una qualitat russa, la culpa és de Tolstoi, Dostoievski... És lector d’El mestre i Margarida, de Bulgàkov? Creu en el pacte amb el diable? L’he llegit unes quantes vegades, sí. Bé, en això hi creus després d’un parell de copes de vi.
Creu que el col·lectiu d’artistes s’ha d’enfrontar a Trump?
Sens dubte. Artistes o no artistes, només com a ésser humà has de fer front a la seva vulgaritat, independentment de les idees polítiques. És el líder polític del nostre país i la persona més important de facto del món democràtic, però el que projecta no és democràcia. Hem de fer sentir la nostra protesta.
L’art és recerca tant com creativitat. En el seu cas, recerca de què? L’art és el més important, per pensar, veure, absorbir, llegir. La vida sense art és inimaginable. Famílies i nens introduïts en la música, la poesia, la literatura... és el destí de l’ésser humà. Tots som artistes, alguns són professionals i reben diners per la seva feina i d’altres són amants de l’art i venen i et paguen. Però l’art t’envolta, no el pots evitar: l’arquitectura d’un edifici nou, un bon vi, el cotó suau dels llençols, aquell llum de línies elegants que et preguntes qui l’ha dissenyat... tot això és art, art de viure. Però entre els que viuen de l’art hi ha una obsessió divina. És gairebé una malaltia, no saps fer una altra cosa.
Fa ioga? Com se sent? Què fa amb el seu cos?
Lluitar per mantenir-lo en forma. No faig el que feia fa trenta anys, ara és molt més mental, però encara hi ha moltes coses que puc fer. Faig la meva rutina, utilitzo alguns elements del ioga per escalfar, però combino recursos.