May fa concessions sobre l’avortament i Corbyn fulmina quatre euròfils
Els dissidents qüestionen l’autoritat de la primera ministra i el líder laborista
Enmig d’aquest gran desori en què s’ha convertit la política britànica en l’era del Brexit, ni Theresa May ni Jeremy Corbyn poden comptar amb la lleialtat dels seus respectius grups parlamentaris. Més aviat al contrari. Poden comptar que qüestionaran totes les seves decisions i els faran la vida impossible.
La nova legislatura no tenia ni un parell de dies de vida quan Corbyn, el líder laborista, s’ha quedat sense quatre dels integrants del seu gabinet a l’ombra, euròfils i partidaris d’un Brexit el més suau possible, que s’han negat a seguir la línia oficial del partit, plena de contradiccions, segons la qual el Regne Unit ha de sortir tant de la unió duanera com del mercat únic. Tres d’ells van ser cessats sumàriament, i el quart va dimitir abans que el fessin fora.
Simultàniament, la primera ministra May va haver d’autoritzar que les dones nord-irlandeses puguin avortar a càrrec de la Seguretat Social a Anglaterra, Escòcia i el País de Gal·les, en vista que no poden fer-ho a l’Ulster perquè ho impedeixen precisament els socis informals de coalició del Govern (el DUP, Partit Democràtic Unionista, fundat pel reverend Ian Paisley i majoritari a la província, es nega per motius religiosos a la terminació artificial dels embarassos i al matrimoni gai).
Ni May ni el seu ministre d’Economia, Philip Hammond, no volien cedir, tant per raons polítiques (per no irritar els seus nous amics en plena lluna de mel) com econòmiques (el Tresor ha hagut d’afegir mil milions d’euros anuals al pressupost per als avortaments addicionals). Però uns quaranta diputats tories, entre ells figures femenines de moda com la líder conservadora escocesa Ruth Davidson, la ministra d’Interior, Amber Rudd, i la presidenta de la Cambra dels Comuns, Andrea Leadsom, van amenaçar de rebel·larse. O el prens o el deixes, Theresa.
L’aixecament ha posat en evidència la fragilitat del Govern i les enormes dificultats que May tindrà per sobreviure els dos anys d’una legislatura extraordinària, i de superar els icebergs que li esperen en les negociacions del Brexit, dels quals ara només es veu la punta, i alguns d’ells més grans que el que va provocar l’enfonsament del Titanic. Si aconsegueix sobreviure fins a Nadal, ja haurà arribat més lluny del que alguns observadors pronostiquen.
Precisament en previsió d’un escenari de noves eleccions anticipades (que serien les terceres des de la primavera del 2015), el laborista Jeremy Corbyn ha volgut implantar la seva autoritat després de la victòria moral que va obtenir en els comicis de fa tres setmanes. Rebel etern en les seves dècades com a parlamentari, no ha tolerat el motí de quatre membres del seu gabinet, representants a Westminster de circumscripcions molt proeuropees, que es van entestar a votar als Comuns en contra de la sortida del mercat únic (el màxim que els permetia la disciplina de partit era abstenir-se).
Si la concessió de May sobre l’avortament és un símptoma evident de la seva fragilitat, la pèrdua per Corbyn de quatre ministres a l’ombra és mostra de l’impossible equilibri de la política del Labour respecte al Brexit, que consisteix a reclamar “els màxims avantatges possibles de la pertinença al mercat únic i la unió duanera”, però sortint dels dos protocols i imposant controls a l’emigració. Aquesta indefinició plena de contradiccions va servir als laboristes per guanyar vots euròfils en les eleccions del 8-J i mantenir alhora a la cleda els seus seguidors brexistes, però no podrà durar molt de temps sense que quedi exposada al ridícul. L’hora de les decisions difícils és cada cop més a prop, tant per al Govern com per a l’oposició. Els enemics de Jeremy i Theresa esperen emboscats.
La política del Labour sobre el Brexit és sortir del mercat únic i la unió duanera, però conservar els seus avantatges