“Tota la família europea sosté Erdogan”
Can Dündar, periodista turc a l’exili
Més que rebre premis i concedir entrevistes, Can Dündar preferiria ser al seu país fent ell les preguntes. No és fàcil per a un periodista convertir-se en la notícia. Ex-redactor en cap d’un dels principals diaris opositors a Turquia, viu exiliat a Berlín després de ser condemnat a sis anys de presó per “divulgació de secrets d’Estat”. El seu delicte: publicar un vídeo que demostrava que els serveis secrets turcs armaven grups gihadistes sirians.
Dündar estava de vacances a Barcelona el juliol del 2016, en espera de la decisió de la seva apel·lació, quan es va produir el fallit cop contra Erdogan. Els seus advocats li van recomanar –i les purgues els donen la raó– que no tornés. Massa perillós: ja havia sobreviscut a un intent d’assassinat. A la seva dona, que es va quedar a Turquia, li han confiscat el passaport. “La tenen com a ostatge per castigar-me”. Dündar ha estat premiat per l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya amb la col·laboració de la Fundació bancària La Caixa.
Hauria estat bo per a Turquia que guanyés el cop?
No. He viscut molts cops per saber que un govern militar és molt més perillós que Erdogan. A ell li podem plantar cara a les urnes, però amb l’exèrcit no saps mai què passarà, qui prendrà el poder i quant temps el retindrà. Cal fer fora Erdogan però per la via democràtica.
I la defensa de la laïcitat? No n’és l’exèrcit el garant?
Quan es va produir el cop del 1980, va ser l’exèrcit qui va infligir el pitjor dany al laïcisme, amb el seu suport als religiosos per combatre els comunistes. Van ser els militars els que es van inventar les idees que avui defensa Erdogan.
El Govern diu que darrere hi ha l’imam Fethullah Gülen, exiliat als EUA. S’ho creu?
La meva primera reacció després del cop va ser pensar que Erdogan ho havia orquestrat tot; després vaig veure que havia anat massa lluny per ser una farsa. Els gülenistes són l’únic partit organitzat a Turquia, només ells podien ordir una cosa així. Si Erdogan és perillós, Gülen ho és molt més. Tots dos van ser estrets aliats en el passat. Van ser els gülenistes els que van construir l’Estat islàmic sobre el qual se sosté Erdogan: el pacte era que ells controlaven policia, burocràcia, justícia, acadèmics, etcètera, i Erdogan el govern. Li feien la feina bruta. És com la història de Frankenstein: el monstre va acabar atacant el creador. Crec que Erdogan va saber, potser només unes hores abans, que preparaven un cop i els va deixar fer. Ho tenia tot preparat per esclafar-los. Llavors va començar la caça de bruixes contra tota l’oposició.
Sembla que és un país partit en dos, entre els que adoren i els que odien Erdogan.
Així és. Aquesta polarització ha estat una creació seva, perquè tots els dictadors necessiten un enemic per aglutinar els seus. El país està dividit però ells tenen tot el poder: controlen el Parlament, la policia, la justícia, els mitjans... Nosaltres només tenim els nostres bolígrafs per protegir-nos.
Tendim a pensar en les bases d’Erdogan com la Turquia profunda, religiosa i poc educada. És una caricatura?
Angela Merkel és poc educada? O Theresa May? Són les seves grans amigues. Com puc queixar-me dels turcs si tota la família europea li dona suport? Erdogan també té darrere els empresaris que s’han enriquit amb ell o els que volen estabilitat. No només els europeus prefereixen un govern estable a Turquia encara que no sigui democràtic. Després hi ha l’ús polític que ha fet de l’islam. I és un gran orador, que tampoc no deixa que ningú més parli als mitjans.
Acusa la UE de servilisme, però les seves crítiques als seus abusos prou que irriten Erdogan.
Ell sap que només es queixen però que no fan res. Fa dos anys jo era a la presó veient a la televisió la cimera europea amb Turquia sobre els refugiats. Em vaig indignar quan vaig sentir tots els líders europeus elogiant el Govern turc per la seva cooperació, sense esmentar els drets humans o la llibertat de premsa. Fins i tot avui, quan Turquia ostenta el rècord mundial de periodistes empresonats, ningú no parla de sancions econòmiques o de tallar els vincles amb Erdogan.
No és millor que no s’allunyi encara més d’Europa?
Erdogan està esperonant els sentiments antioccidentals a Turquia. Quan va arribar al poder, molts europeus ho van celebrar. El veien com un islamista suau. Ell jugava amb ells. Pretenia ser un gran defensor dels ideals europeus només perquè necessitava la seva ajuda per fer front a l’exèrcit. Fins i tot va enganyar els progressistes i els demòcrates turcs.
La deriva autoritària d’Erdogan prova que l’islamisme no pot ser democràtic?
Un país de majoria musulmana pot ser democràtic, però només si és laic. L’islam ha d’estar fora de la política. És una religió que vol governar-ho tot, que exigeix obediència. Sense un sistema tolerant a les idees diferents no hi pot haver democràcia. El problema és que, des de la guerra de l’Iraq del 2003, l’islam s’ha convertit en l’única arma del món musulmà per resistir a la invasió occidental.
Cap a on va Turquia?
Estem en una cruïlla. Un camí porta a l’islamofeixisme sota Erdogan. Estem molt prop d’un règim d’home i partit únic. L’altre camí porta a la revolta democràtica. Els resultats del referèndum apunten aquí. Amb tot en contra, la meitat dels turcs van votar contra Erdogan. Per primera vegada des que va arribar al poder va perdre les grans ciutats, inclosa la seva Istanbul. Ha perdut la gent educada i moderna. També té dificultats en política internacional. Està enfrontat amb tots els nostres veïns: Síria, Iran, Iraq, Grècia, Xipre, Rússia... Hi ha preocupació en el seu propi partit, encara que no puguin dir-ho. Veig una llum al final del túnel, encara que no serà fàcil.
COLPISTES “Un govern militar és molt més perillós que Erdogan; cal fer-lo fora en democràcia” CAP A L’ISLAMOFEIXISME “Turquia està molt a prop d’un règim d’home i partit únic”