La Cumbrecita salva la terra
La Cumbrecita sembla Suïssa, una postal d’avets, xalets i ordre al cor de l’Argentina. Avui és hivern, allà, un hivern suau, que els argentins atribueixen a l’estiuet de Sant Joan i que ha elevat les temperatures deu graus per damunt del normal.
Fa 21 anys, La Cumbrecita es va convertir en el primer poble per a vianants del món. Va guanyar Zermatt per uns pocs mesos. La història de com va succeir és l’exemple d’una petita comunitat que gràcies a la iniciativa d’un jove arribat de fora adopta un mode de vida harmònic amb la naturalesa, i canvia el sistema econòmic i les relacions socials. També és la història de les resistències a aquest canvi que ara afronta mig món a gran escala, una oposició salvatge que va culminar un dia amb un home posant una navalla al coll del jove universitari.
Fa uns dies la BBC va destacar la iniciativa de La Cumbrecita en la lluita contra el canvi climàtic. Si de debò volem evitar que la temperatura mitjana de la terra no pugi més de dos graus abans del 2025 –aspiració de l’acord de París–, hem de canviar els nostres hàbits de vida i consum sense més demora.
El jove que va obrir el futur en aquell racó de la serra cordovesa es diu Pablo Sgubini. A La Cumbrecita va arribar acabat de llicenciar de la universitat, amb motxilla i la cabellera llarga. Viatjava amb la seva nòvia (avui la seva dona), acampaven en qualsevol lloc, sense presses ni rumb fix. Llavors el poble era un lloc empobrit perquè l’agricultura i la fusta havien deixat de ser rendibles, ofegat per un turisme incipient que desvirtuava la seva identitat.
La memòria dels pioners alemanys que el van fundar el 1934 no s’estenia més enllà de la comarca. Sgubini va fer veure a aquells argentins d’arrels cen- treeuropees que l’oportunitat estava en la conservació i la sostenibilitat. El van escoltar i li van demanar un pla. Li van donar quatre dies i Sgubini, dins la seva tenda de campanya, amb un llapis i un bloc de notes, va redactar un projecte per treure els cotxes del poble, habilitant un aparcament als afores i adquirint uns carros elèctrics per resoldre la mobilitat interior.
El poble va donar suport al projecte però va deixar a Sgubini la responsabilitat d’aconseguir els 100.000 dòlars que requeria el projecte. Va convèncer dos magnats, fent-los veure que serien uns avantguardistes a canvi de gairebé res, i els cotxes van sortir de La Cumbrecita.
El turisme es va convertir en la principal activitat econòmica i els perjudicats, els que s’havien quedat enrere perquè no vivien del turisme i necessitaven tenir el cotxe a la porta de casa, van començar la guerra pel seu compte.
Sgubini va patir assetjaments, igual que la seva esposa. Va ignorar les amenaces i els insults, fins i tot la navalla al coll, fins que una tarda la seva filla va tornar de l’escola i el gos, que com de costum havia anat a buscar-la, portava una samarreta amb més amenaces de mort.
Encara que Sgubini se n’anés, això no va aturar el projecte. Hi va haver nous dirigents municipals que ho van intentar però el poble, com demostra una enquesta recent, sabia on estava el seu futur. El 90% no només aprova la conversió en zona de vianants de fa 21 anys, sinó les polítiques de reciclatge i sostenibilitat elèctrica que es van adoptar després.
A Sgubini, que avui és responsable de turisme en un poble veí anomenat Villa General Belgrano, ningú no li ha donat les gràcies. La BBC tampoc no va anar a buscar-lo i ell, darrere d’una pàtina malenconiosa, explica que almenys ja pot passejar per La Cumbrecita i rebre la salutació de gairebé tot el poble.
La propera setmana el G-20 es reunirà a Hamburg per parlar, per damunt de tot, de lliure comerç i canvi climàtic, i La Cumbrecita hauria de ser un referent.
Ara que el 97% dels científics creu que el canvi climàtic el causa l’home i que, per tant, el capitalisme i el sistema de producció que sosté actuen en contra dels interessos de l’home i la terra, La Cumbrecita ofereix una sortida, una manera de vincular l’interès productiu amb la protecció del planeta.
Per arribar a l’objectiu d’un escalfament no superior als dos graus abans del 2025, els països més rics han de reduir les seves emissions entorn d’un 10% anual, comprometent un creixement econòmic que es basa en la crema de combustibles fòssils. En conseqüència, la protecció del lliure comerç i del medi ambient, com defensen els estats europeus, sembla impossible.
Les mesures a favor del clima perjudiquen el capitalisme. El lliure comerç, per exemple, esperona unes exportacions que carreguen l’atmosfera de CO2, però alhora no podríem viure sense els productes que es fabriquen a l’altra punta del món, elevant el nivell de vida de la majoria de la població mundial.
És necessària una transició a un altre model econòmic. Ho exigeix la nostra existència. La temperatura ja ha pujat un grau i a ningú no se li escapen les conseqüències. L’estiu s’avança, puja la temperatura de l’aigua del mar, les onades de calor són més llargues i intenses.
No serà gens fàcil. A La Cumbrecita, on amb prou feines viu un miler de persones, han necessitat 20 anys. Però se n’han sortit.
El G-20 s’hauria de fixar en aquest poble argentí, el primer que va suprimir el cotxe