Temps difícils per a la concòrdia
Aveure si ho dic sense ofendre: un país, unes institucions que no són capaces de trobar ubicació per al rei Joan Carles en un acte de record del que va fer és un país i són unes institucions que tenen un problema. Encara no sé exactament quin, però oscil·la entre el desconeixement i la misèria. El desconeixement és no saber que el Congrés disposa d’un espai anomenat Tribuna Reial que, com indica el seu nom, no sembla haver estat concebut per a sindicalistes amb pancartes ni per a les feministes de Femen. La misèria és la nefasta tradició espanyola d’oblidar la història pròpia i els seus protagonistes, amb un agreujant: s’honoren els diputats de la legislatura constituent i no es convida a qui va obrir el camí de la democràcia i es va jugar la corona per aconseguir que a Espanya no hi hagués ni un exiliat, ni un pres, ni un marginat per raons ideològiques. És incomprensible que hagi passat, però va passar i és un fet rellevant. Que Pablo Iglesias hagi estat una de les poquíssimes veus polítiques que van lamentar l’absència de Joan Carles I és un altre motiu per reflexionar.
No ha estat l’única falta de tacte de la setmana. L’altra va tenir lloc al mateix escenari del Congrés dels Diputats: dilluns, la que en podríem dir Espanya oficial va retre homenatge a les víctimes del terrorisme; dimarts, l’altra Espanya, la de l’entorn de Podem, va retre homenatge a les víctimes del franquisme i del postfranquisme. La subtil distinció entre els dos actes de reconeixement va tenir una variació paral·lela inquietant: una tendència creixent a equiparar els assassinats d’ETA i els altres morts en els temps inicials de la transició. Hi ha diversos llibres que, a l’hora de fer balanç de la violència en la segona meitat de la dècada dels setanta, sumen les víctimes sense fer-ne cap distinció: totes són víctimes de la violència política. Per tractar de presentar la transició com a poc modèlica estan legitimant el relat d’ETA. Només cal veure o escoltar algunes tertúlies per percebre com s’està creant i creix aquest clima d’opinió.
Afegiu a aquests episodis algun més i es podrà comprovar que es viuen temps difícils per a la concòrdia. Entre aquests episodis que cal afegir en destaquen dos. El primer, el retorn a la política de blocs, amb un bloc d’esquerres que, si avança en la seva aspiració de dinamitar les reformes de Rajoy, potser ens conduirà a un avançament electoral, i un bloc liberal-conservador format pel PP i Ciutadans amb la nova col·laboració del PNB. El segon, la descarnada lluita per la supremacia de l’esquerra que porta els seus líders i partits a endurir les seves posicions. Això fa que només hi hagi possibilitat de consens entre afins. Amb la resta, només hostilitat.
I no he esmentat Catalunya. No cal. Felip VI va dir una cosa tan elemental –i més en boca d’un cap d’Estat– com que “fora de la llei només hi ha arbitrarietat, imposició i inseguretat”, i els independentistes s’ho van prendre com un insult, una amenaça o una provocació. Així no hi ha manera d’entendre’s. Són temps dolents, molt dolents, per a la concòrdia. Fins i tot per a la convivència.