Euroregió Pirineus-Mediterrània

Si fa uns dies cridava l’atenció sobre la contradicció que està suposant demanar per a Barcelona l’Agència Europea del Medicament i el desig separatista de fer sortir Catalunya d’Espanya, i per tant d’Europa, avui em sembla necessari fer una reflexió semblant sobre l’accés de Catalunya a la presidència rotatòria, per als pròxims 18 mesos, de l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial Pirineus-Mediterrània, integrada per Catalunya, Occitània i les Balears.

Des de la creació del Comitè de les Regions pel tractat de Maastricht el 1994 hi ha hagut un gran impuls a la cooperació interterritorial entre regions situades als dos costats de les fronteres que divideixen els estats membres de la Unió Europea.

Unes fronteres avui, afortunadament, suaus gràcies a les facilitats de circulació existents entre els estats membres de la UE i la vigència de l’espai Schengen. El Comitè de les Regions té ara registrades més de seixanta agrupacions europees de cooperació territorial arreu d’Europa en què figuren diverses d’espanyoles, com les de Galícia amb el Nord de Portugal; Euskadi i Navarra amb l’Aquitània, i l’euroregió Pirineus-Mediterrània.

Aquesta comprèn la que des del 2014 és la regió francesa d’Occitània, amb Tolosa de Llenguadoc, Montpeller i Perpinyà, una extensió de 72.500 km2, una població de només 6 milions d’habitants i secretariat a Perpinyà; Catalunya, amb 32.000 km2 i 7,5 milions d’habitants, i les Balears, amb 5.000 km2 i una població d’1,2 milions d’habitants. En total, suposem el 3% de la UE.

De fet, la cooperació interterritorial de Catalunya amb terres franceses s’havia inaugurat el 1970 amb la Conferència Permanent de les Cambres de Comerç del Nord-oest d’Espanya i el Sudest de França, secretariada per les Cambres de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc i, després, el 1983, amb la creació de la Comunitat de Treball del Pirineu, impulsada pels governs regionals pirinencs espanyols i francesos.

Totes aquestes institucions transfrontereres han ajudat a impulsar la millora d’infraestructures, els intercanvis comercials, culturals i turístics, i han pressionat per obtenir cofinançaments amb fons regionals europeus addicionals als fons nacionals, regionals i locals per a accions d’interès mutu com el pas de l’AVE cap a París, l’impuls de projectes comuns d’infraestructures o fins i tot projectes sanitaris, de què és un bon exemple l’hospital de la Cerdanya de Puigcerdà.

Tot això és positiu i, ara que el president Carles Puigdemont ha assumit la presidència rotatòria de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, caldria preguntar al separatisme català si ha avaluat el que significaria que la cooperació amb el sud de França es veiés perjudicada per la nostra sortida d’Espanya i, en conseqüència, de la UE.

Si sortís d’Espanya, Catalunya veuria perjudicada la cooperació amb el sud de França