L’efecte Corbyn
Jeremy Corbyn ha demostrat que una altra política és possible i que el neoliberalisme no és un destí inexorable
Els grups i músics més creatius es presenten cada solstici d’estiu al Festival de Glastonbury, al sud-oest d’Anglaterra. Aquest cop l’estrella del festival va ser un polític de 68 anys, abstemi, vegetarià i socialdemòcrata a l’antiga, aclamat per milers de joves. Corbyn prové d’aquella prehistòria política anterior a Blair i a la seva tercera via. Res d’acceptar la llei del mercat com a paràmetre de la societat, ni rendir-se a la globalització financera, ni empassarse la faula de la ineficiència de la cosa pública, ni considerar inevitable la indefensió dels treballadors en l’economia col·laborativa en què uns col·laboren i d’altres se n’aprofiten.
Aquest veterà polític que va continuar fidel a les seves conviccions d’origen en plena voràgine neoliberal va decidir donar la batalla en el Partit Laborista després de la desfeta electoral del 2015. Va presentar la seva candidatura a líder del partit amb un programa d’esquerra davant tres candidats del laborisme acomodatici amb la dreta. Va tenir en contra el grup parlamentari i els grans del laborisme, com Blair, Brown o Straw. Va guanyar amb el 59% del vot dels delegats. Un any més tard, arran de l’oposició interna va tornar a fer una elecció en el partit i va guanyar per un marge encara més gran, afavorit per la incorporació de molts joves. Tot i així, els laboristes van patir una rebolcada en les eleccions municipals.
Per això quan Theresa May va decidir convocar una elecció anticipada per reblar el Brexit, Corbyn va decidir jugar-se-la amb un programa sense ambigüitat, centrat en la lluita contra les polítiques d’austeritat i ancorat en els temes clàssics de l’esquerra: nacionalització parcial del sector energètic i de serveis públics com el ferrocarril, els autobusos i correus; un ambiciós programa d’infraestructura industrial i tecnològica; una forta inversió en salut, educació i habitatge, restablint els serveis que havien anat retallant tant els conservadors com els laboristes; matrícula gratuïta per a totes les universitats i ajuts als estudiants; seguretat mitjançant l’augment de policies als carrers, en lloc d’apostar pels cossos especials; i finançament de tota la inversió pública mitjançant un endeutament de 250.000 milions de lliures, a pagar a terminis mitjançant recursos fiscals incrementats a través d’impostos als més rics i, sobretot, un augment d’impostos del 26% per a les grans empreses. Sobre el Brexit va passar de puntetes, acceptant el resultat del referèndum però demanant de negociar la continuïtat de l’associació amb Europa en noves condicions. Aquest programa va ser objecte de burla per part de gairebé tots els mitjans, els experts, les elits polítiques i financeres. Unes setmanes abans de l’elecció, els sondejos donaven als conservadors 20 punts d’avantatge.
Però la nit del 8 de juny el somriure irònic de les elits es va gelar. El percentatge de vot per a Corbyn va ser del 40%, molt a prop del 42,5% conservador. I encara que la llei electoral, com sempre, va traduir aquell escàs avantatge en més escons, els laboristes van guanyar més de 31 escons i van posar fi a la majoria absoluta dels conservadors. Més encara, l’inesperat del resultat ha provocat una crisi profunda en els conservadors, mentre que ha donat ales a Corbyn a qui algunes projeccions donen per guanyador si se celebressin noves eleccions. El canvi d’opinió política es va deure essencialment a la mobilització massiva dels joves, que van votar en un 64% en el grup 1824 anys en contrast amb la seva tradicional abstenció i ho van fer per Corbyn.
L’avantatge laborista va ser considerable en els grups de menys de 55 anys, i només va ser compensada pel vot àmpliament majoritari per als conservadors a partir dels 55 i, sobretot, dels 65. Van ser els sectors més educats aquells que van donar suport al laborisme. O sigui l’edat i l’educació van ser més decisius que els tradicionals criteris de vot de classe. Encara que també va recuperar Corbyn el vot sindical en zones de vella industrialització del nord i Escòcia. És a dir, la precarització dels joves i el rebuig de l’austeritat van castigar les polítiques neoliberals que havien imperat al Regne Unit com a Europa. Es va fer palesa l’existència d’un espai polític socialdemòcrata que els mateixos laboristes havien abandonat.
Les conseqüències de l’elecció de Corbyn han estat immediates: els conservadors ja estan buscant substituir Theresa May, considerada responsable d’una campanya nefasta i arrogant després del Brexit. El líder del Brexit, Boris Johnson, és un obvi candidat a reemplaçar-la, però hi ha una veritable revolta en el partit que busca líders més joves que connectin amb la nova generació. L’èxit dels conservadors a Escòcia, a compte del nacionalisme escocès, empeny alguns a proposar la seva líder, Ruth Davidson, lesbiana i boxejadora, una interessant imatge en el tradicionalisme britànic. No és anecdòtic, perquè el DUP, el partit extremista nord-irlandès que permet governar May, és antigai, mentre que Davidson vol casar-se amb la seva companya.
Però l’efecte Corbyn va més enllà de les illes. De cop i volta Martin Schulz, el candidat socialdemòcrata alemany contra Merkel (amb qui governa), va decidir virar a l’esquerra per a l’elecció de la tardor fingint fins i tot una aliança amb verds i esquerra. No sembla tenir possibilitats perquè és un polític tradicional que no va ser mai d’esquerres, a diferència de Corbyn. Però és significatiu. Als Estats Units Bernie Sanders està tornant a mobilitzar referint-se a l’exemple britànic. I és probable que Pedro Sánchez se senti reivindicat en la seva aposta de governar des de l’esquerra. No hi ha partits nous i vells, sinó ciutadans joves, amb inclinació d’esquerres, i vells que, majoritàriament, són de dretes. L’efecte Corbyn indica que una altra política és possible, que el neoliberalisme no és un destí inexorable i que els vells rockers del socialisme encara connecten amb els joves.