Memòria (2). Censures i oblits
Les coses canvien i les persones molt més. Totes aquelles frases pomposes i ambigües que prenem d’El gatopardo, repetides fins a l’embafament –“és necessari que tot canviï perquè tot segueixi igual”–, no serveixen per a res. L’argentina Mercedes Sosa cantava Todo cambia. I és veritat, però no tenim ni idea de cap a on.
Estem enmig dels més estranys festejos que s’han celebrat a Espanya des de fa més d’un segle, i amb prou feines tenim clar el que va ser la transició. El 1979 vaig publicar la primera biografia d’Adolfo Suárez, llavors president del Govern. Després de molts avatars i ja descavalcat del poder, li vaig sentir dir que era la millor i més objectiva que li havien fet. La veritat és que després es van acarnissar amb ell els carnissers que treballen als escorxadors polítics.
Però sí que tinc ben fix en la meva memòria que quan va aparèixer el llibre –crític amb el procés de transició i els seus protagonistes– un columnista de categoria que encara exerceix de tertulià i del que faci falta, perquè l’edat no consent superfluïtats ni deixadeses, va publicar en l’avui desaparegut Informaciones, crec, una columna en què apuntava amb nom i cognom que gent com jo no hauria de viure a Espanya. Una manera de sol·licitar el meu desterrament, imagino. Guardo el retall però em fa mandra buscar-lo. No valen la pena ni el personatge ni l’assumpte.
Ara que tot és semblant, però al revés, una llibreria de Barcelona que no vaig visitar mai, la Calders, acaba de declarar-me públicament “persona non grata”, però no només a la llibreria, propietat d’una navarresa sobiranista que no conec de res, ni a ella ni la llibreria –els conversos són els més perillosos–; amplia el decret al passadís en què es troba la botiga. La veritat és que fa riure, si no fos patètic: a un escriptor se’l declara persona non grata en una llibreria de Barcelona!
Però més enllà del ridícul de la situació, sembla que s’han indignat perquè en una conversa privada amb Juan Goytisolo, i davant la meva sorpresa perquè hagués avalat davant la francesa Gallimard una novel·la tan mediocre com Incerta glòria de l’eixelebrat comunista, catòlic i catalanista Joan Sales, em va explicar la història de l’any 1963, no va precisar la data, quan pressionat per alguns amics que tot just havien assumit cert furor catalanista va fer les gestions perquè la publiquessin a París. Pel que sembla fa uns anys el mateix Goytisolo va defensar la novel·la, la qual cosa no m’estranya gens per raons que no venen al cas. Però el fons de l’assumpte no és si Goytisolo va dir o va deixar de dir, sinó que un germanastre de la novel·lística de l’ínclit José María Gironella (Un millón de muertos), justament oblidat, es convertís en peça de culte de la deteriorada i subsidiària intel·ligència catalanista dels últims anys. D’on no n’hi ha no en raja. I per si hi hagués cap dubte, convoco els descobridors recents de Joan Sales i Incerta glòria a l’enlluernadora i demolidora correspondència (publicada el 2008) entre el fanàtic Sales i Mercè Rodoreda, que sí que sabia escriure, en el seu estil, sense pretensions de salvar la llengua ni Catalunya, sinó la prosa en català
L’oblit. La història surrealista de la llibreria Calders em va portar a la memòria un dinar, mà a mà, amb Jordi Pujol, encara president de la Generalitat. En un moment que la conversa es va anar escalfant, perquè amb Pujol o li interrompies el discurs o allò era un oratori, li vaig retreure la seva arrogància com a representant de tota la Catalunya existent. “Vostè decideix qui és un bo o un mal català, ¿qui li permet el gran disbarat de fer-se el justicier del país?”. Recordo vivament el moment, perquè al sortir vaig redactar notes del dia, del moment i de la seva indignació.
“Què el porta a atribuir-me això a mi, si jo no he dit mai res semblant?”. I amb aquell cinisme que el caracteritza em va etzibar: “Digui’m un cas en què jo qualifiqués algú de bon o mal català”. La memòria en va donar un cop de mà perquè no feia molt que havia mort Pere Calders; si no hagués estat així hauria quedat nu. “Fa unes setmanes vostè va declarar a qui va voler sentir-lo, és a dir, va ser transcrit per tota la premsa catalana, que ‘Pere Calders era un bon català’”. Se’m va quedar mirant, com si hagués estat agafat en un renunci, perquè de segur que gairebé no tenia idea de Calders, exiliat, ateu, escriptor de contes, alguns de magnífics, però del qual no recordava res, encara que amb tota seguretat li havia concedit alguna medalla o distinció honorífica que Calders es passava per les seves parts més nobles. Uns instants de silenci, aquelles pauses pujolianes, quan el tema no li interessa i el pot deixar en mal lloc. Va canviar de tema.
M’ho va confessar. No llegeixo des que vaig llegir Mounier, va dir en un gest de sinceritat que l’honra. Perquè els polítics no llegeixen, més exactament, no tenen temps per llegir. La política és un pop que s’ho empassa tot. Rajoy, em jugo que no va llegir cap altra cosa que les mil vegades que va repetir els textos de les oposicions a registrador de la propietat. Els resums de Presidència sí, són obligatoris. Però només recordo el cas de Mitterrand, que no es ficava al llit sense dedicar la seva hora o mitja hora per saber què es coïa en la literatura francesa.
Els oblidats. Em sorprèn que dins de la política ficció, que és en gran manera en la que vivim, ningú a l’hora de reflexionar sobre la transició no hagués tirat més amunt i imaginat una esquerra catalana amb Josep Pallach, o l’espanyola amb Dionisio Ridruejo. Hi haurien pintat alguna cosa o pertanyen als desitjos marcits? Probablement no. La generació que executa la transició, amb absolut menyspreu de ciutadanies i militàncies, no els necessitava per a res. Haurien estat un destorb, perquè tenien uns pedigrís molt diferents, però uns passats treballats a costa de molta voluntat i afany de canviar aquesta societat que va continuar igual, amb Gatopardo o sense Gatopardo.
I què es pot dir de les segones files. Els Eduardo Navarro, l’home que va ensenyar habilitat política a Adolfo Suárez. No diguem Torcuato Fernández Miranda, sense el qual les esbandides haguessin estat impossibles. Tot això em porta a pensar: per a qui escrivim? Si per a aquells energúmens que declaren persona non grata els que tractem de trencar les vanitats i els silencis; o per als amics, fidels i reduïts. Cada vegada que penso en els amics de què jo gaudia quan vaig arribar per primera vegada a Barcelona el 1969, i els més fidels i pacients de començaments dels 90, i miro enrere, m’adono que potser els pagerols i els arrugats, sense saber-ho, tenen raó; ens infanten en un país i la nostra capacitat d’elecció és tan limitada que al final ens quedem on som, aguantant l’estrebada i tractant d’explicar als més frescos d’edat que la transició va ser l’operació més bruta i desvergonyida des de la Restauració canovista.
Però amb una diferència: llavors l’esquerra no va respondre a la provocació i no es va mullar tant com els nounats.
La transició va ser l’operació més bruta i desvergonyida des de la Restauració canovista