Independència de posar i treure
Amolta gent l’ha sorprès que Pedro Sánchez hagi nomenat Margarita Robles, que no és militant del PSOE, portaveu del Grup Socialista al Congrés dels Diputats. En canvi, a gairebé ningú li crida l’atenció que Robles sigui magistrada del Tribunal Suprem en serveis especials i que pugui tornar a la carrera judicial quan vulgui.
Els estatuts del partit socialista permeten presentar candidats independents a les eleccions, però es veu que no permeten que els parlamentaris independents siguin després portaveus. En una entrevista a La Razón, Margarita Robles explicava fa uns quants dies que no es pot afiliar al PSOE perquè es membre de la carrera judicial, però que no té la impressió d’estar en conflicte amb els estatuts del partit, perquè qualsevol membre del grup parlamentari pot ser nomenat portaveu. Citava dos precedents dintre del PSOE, tots dos jutges com ella: María Teresa Fernández de la Vega, que va ser vicepresidenta del Govern, i José Antonio Alonso, que va ser ministre de l’Interior i portaveu del grup parlamentari al Congrés.
L’entrevistadora, Ainhoa Martínez, li recordava que José Antonio Alonso es va afiliar al partit abans de ser nomenat portaveu i Margarita Robles ho admetia i explicava que després, quan va deixar de ser diputat, Alonso va demanar la baixa com a militant i va tornar a la carrera judicial.
Ja sé que vaig a contracorrent, però trobo que Margarita Robles té raó: si per ser diputat en representació del partit socialista no cal ser militant del partit i qualsevol diputat pot ser portaveu, no veig per què no ho pot ser ella. Que tingui carnet o no és una formalitat que, si preocupa a algú, ha de ser els militants del partit, però no la resta de ciutadans.
En canvi, el seu anar i venir de la carrera judicial a la política i de la política a la carrera judicial em sembla més discutible. La Constitució diu que els jutges, els magistrats i els fiscals són independents i inamovibles i estan sotmesos únicament a l’imperi de la llei, i que, mentre estiguin en actiu, no poden pertànyer a partits polítics o sindicats. Entenc que el propòsit d’aquesta prohibició és garantir la independència del poder judicial i evitar que els seus membres estiguin sotmesos a qualsevol tipus de disciplina de partit a l’hora d’exercir la professió.
Lògicament, la Constitució no diu que no puguin tenir idees polítiques. Això no se li pot prohibir a ningú. Però una cosa és tenir idees polítiques i una altra ser portaveu parlamentari d’un partit polític. Ser portaveu parlamentari d’un partit és més que ser militant. És ser-ne un dels dirigents.
Quan Margarita Robles diu que no és militant del PSOE perquè la Constitució no ho permet, però que això no és obstacle per ser portaveu parlamentari, ¿no està admetent que en realitat tenir el carnet és un mer formalisme i que la seva adhesió al partit està més enllà de tot dubte?
Sé que passar de la carrera judicial a la política és avui una pràctica admesa per tothom. Margarita Robles segueix un camí que molts han recorregut abans que ella. La seva trajectòria, a més, en ensenya que els jutges poden prestar un servei molt positiu, sobretot a l’hora de lluitar contra la corrupció i els abusos de poder. Però què voleu que us digui, trobo que aquest tràfec és una burla a la llei, perquè va clarament contra la independència del poder judicial.
La lletra de la Constitució quan diu que els jutges no poden pertànyer a partits ni sindicats mentre estiguin en actiu obre una porta que ho permet, és veritat. Però el sentit comú ens diu que, si volem que la justícia sigui independent, els jutges no poden ser diputats o tenir càrrecs polítics durant un període d’excedència i després donar-se de baixa del partit i tornar el carnet per reincorporar-se a la carrera sense més ni més, com si així recuperessin la virginitat.
¿No seria millor que els jutges que optessin per la política no poguessin tornar a exercir la professió, almenys durant un període prudencial? Així ens asseguraríem que no facin servir la carrera judicial com a trampolí per saltar a la política i la política com a trampolí per ascendir en la jerarquia judicial, i ens estalviaríem l’espectacle d’unes altes instàncies judicials poblades per jutges i magistrats que potser no són militants de cap partit, però són d’una filiació política coneguda i admesa per tothom.
Durant els últims anys, la política espanyola s’ha judicialitzat molt. No entraré ara en els motius. El lector els sap de sobres. És un fenomen preocupant, que distorsiona el joc polític. Però si a aquesta judicialització hi afegim la politització de la carrera judicial, amb un Consell General del Poder Judicial nomenat pels partits i amb jutges en llocs clau amb una brillant carrera política al darrere, la confusió es multiplica i la independència de la justícia esdevé una quimera.
¿No seria millor que els jutges que optin per la política no tornin a exercir la professió durant un període prudencial?