La molesta obsessió de filmar-ho tot
El lema “Si ho graves, t’ho perds” vol posar fi a una tendència molt poc respectuosa
Un cantant de rap salta des de l’escenari amb l’esperança que el seu públic el caci al vol, com ha fet altres vegades. Però l’artista acaba de morros a terra. Va passar fa unes setmanes a Houston i els fans d’aquell cantant, amb la vista fixada a la càmera del telèfon mòbil, no es van adonar del vol inesperat. La patacada va ser espectacular. De fet, n’hi va haver que fins i tot es van molestar per una acció que els va obligar a tallar l’escena que estaven gravant i van començar a repartir bufetades contra l’artista, bo i estabornit per terra.
En molts museus, d’altra banda, sovint es veuen visitants que no paren atenció ni un segon a les obres d’art. Molts ni tan sols s’hi planten al davant elles per mirarse-les. Es col·loquen d’esquena al quadre i s’hi fan una selfie. I se’n van a buscar una altra obra.
Són només dos exemples de la tendència cada vegada més molesta –nascuda amb les càmeres dels telèfons mòbils– de mirar la vida a través d’una pantalla. Es vol immortalitzar tot. I quan això es converteix en obsessió es deixa de gaudir dels moments. Si ja ets allà, en directe, quina necessitat tens de filmar-ho o fotografiar-ho tot, es pregunten aquells que sí que continuen parant atenció a tot el que es mou al seu voltant i han d’enginyar-se-les per esquivar amb la vista braços i telèfons alçats.
“Quan formem part del públic, especialment si es tracta d’audiències massives, tendim a adoptar un comportament gregari i menys racional. Si els altres graven, és fàcil que nosaltres ens vegem impel·lits a gravar també, encara que no tinguem gaire clar quin ús donarem a aquelles imatges i no siguem del tot conscients que, mirant l’espectacle a través de la pantalleta del mòbil, estem renunciant a viure la màgia del moment amb la màxima intensitat”, afirma Ferran Lalueza, procombatre fessor de Comunicació i Social Media a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
“D’altra banda –continua Lalueza–, la cultura digital en què estem immersos penalitza l’efímer, l’irrepetible, perquè ens ha acostumat a consumir qualsevol contingut en el moment que ens ve de gust, des del lloc que més ens convé i a través del dispositiu que s’adapta més bé a les circumstàncies. Conseqüentment, el que fa que cada concert i cada representació teatral es converteixi en una experiència única i per tant valuosa és també el que ens provoca certa inquietud, una mena de vertigen causat pel fet d’estar vivint una cosa que s’esgota en si mateixa i que, un cop acabada, ja no podrem recuperar. Gravar-ho és també la manera que tenim de aquesta sensació de vertigen”.
“Tot no es pot tenir”, indica per la seva banda Elisenda Ardèvol, professora de la UOC i experta en antropologia digital, visual i dels mitjans de comunicació. “Connectar amb nosaltres mateixos, per exemple en un concert, és de vital importància per viure una experiència personal rica”. Quan es comença a gravar tot hi ha una desconnexió amb aquella vivència en directe. “Aquella persona ha decidit, en comptes de viure l’experiència, que la capturarà per guardarla o narrar-la als seus contactes. Es perd una cosa, doncs, però se’n guanya una altra”, afegeix Ardèvol. Aquesta professora d’Estudis d’Arts i Humanitats considera que l’aparició dels telèfons intel·ligents amb càmera afavoreix “una retroalimentació entre poder experimentar un directe i el plaer de guardar testimoni d’aquell moment per compartir-lo”. I, insisteix, “cadascú ha de decidir què hi perd i què hi guanya”.
Quan s’opta per gravar la major part del temps en comptes de viure el moment entra en escena el que Ferran Lalueza en diu “postureig”. Aquest professor de la Universitat Oberta de Catalunya –autor de la novel·la The show
must go on, que recrea la conflictiva gestió comunicativa d’un festival de música rock– considera que moltes fotografies i gravacions de vídeo ni tan sols es farien sense l’al·licient que suposa poder mostrar-les immediatament a tots els nostres contactes i al món en general. És més: en els casos més extrems no només no captaríem imatges d’un àpat, d’un viatge o d’un concert si no tinguéssim la intenció de compartir-les per via social: aquesta pulsió exhibicionista pot arribar a ser fins i tot la principal motivació per anar al restaurant, a un indret concret o a un espectacle”.
En aquests casos es farà molt difícil convèncer aquest tipus de públic que guardi el mòbil quan vagi a un espectacle. Però Robe Iniesta, cantant d’Extremoduro, no dona la batalla per perduda. L’artista ha demanat als seus seguidors a través d’una carta que no gravin els seus concerts. La súplica té relació amb els drets d’autor, però Robe hi ha volgut donar també una altra perspectiva. “Si ho graves, t’ho perds”, ha escrit. El cantant d’Extremoduro apel·la a les emocions de viure una cosa al cent per cent en directe, sense aparells tecnològics que distreguin i molestin. Caldrà esperar per veure si els fans segueixen el consell.
De moment, els mòbils continuen alçats en la majoria de concerts (malgrat que cada dia són més els cantants i grups que els prohibeixen en els seus espectacles), mentre que en cinemes, teatres o altres espectacles íntims sembla que la cultura de guardar aquells aparells s’ha anat consolidant.
Ferran Lalueza i Elisenda Ardèvol coincideixen que és natural que cada dia siguin més els grups de música que prohibeixin gravar en els seus concerts. “És gairebé
l’últim reducte de rendibilitat que els queda”, afirmen. Tot i això, afegeix Lalueza, “qui ha pagat una entrada per presenciar un espectacle pot sentir-se legitimat per fer-ne captures audiovisuals, particularment quan el mòbil s’ha convertit en poc menys que un altre apèndix del nostre cos i quan l’hàbit d’utilitzar-lo per captar imatges i vídeos està tan arrelat en el nostre dia a dia que el practiquem d’una manera instintiva”.
El conflicte està servit –indiquen els dos experts en el tema– i, per afrontar-lo, el diàleg i la conscienciació sempre seran més efectius que l’enfrontament i les mesures coercitives.
La diferència entre fa només unes dècades i ara és que actualment –conclou el professor de la UOC– els nostres records no reposen entre les pàgines d’un àlbum de fotos. Avui les xarxes socials funcionen com un diari personal obert a tothom qui vulgui tafanejar en els nostres records vitals”. I no sembla que compti gaire el fet que molts d’aquests vídeos i fotos que ens fan perdre un moment únic siguin de pèssima qualitat o estiguin desenfocats.