Droga dura
Aquí la teniu, l’estupidesa com a categoria humana en una progressió desconcertant. Es tracta d’un potentíssim virus que castiga la humanitat sobretot a les vacances, i no hi ha ni vacuna ni mesures domèstiques que valguin. Perdre’s un concert, un espectacle, una obra de teatre, l’obra de fi de curs dels fills, el que sigui, per deixar-ho gravat al mòbil és un dels símptomes d’una plaga perillosament contagiosa. És tant com estar, posem per cas, davant La Gioconda i, en comptes de contemplar el retrat, buscar desesperadament com fer-s’hi la millor selfie. No és que no en gaudeixis, és que ni el veus.
No voldria resultar catastrofista ni res de semblant, però cal anar amb compte perquè la ciència no ha trobat encara la manera d’erradicar la ximpleria com a metodologia existencial. Prohibim els mòbils a les sales? Il·legalitzar l’estupidesa seria massa complex, generaria crispació, els seus límits serien difusos i, sobretot, acabaríem amb les presons superpoblades.
Davant del fenomen, només cal actuar amb una sàvia naturalitat, no deixar-nos portar pels nostres pitjors instints, els criminals, i tenir sempre a mà alguna mena de profilaxi contra el contagi. No us preocupeu, que l’estúpid es reconeix de seguida. És l’individu o indivídua capaç de tenir els braços enlaire subjectant el mòbil durant tot un espectacle, per sobre d’un eixam de caps, i que només els baixa quan pateix una rampa muscular, una descalcificació o una hidrocefàlia. Primera observació, dèiem: l’estupidesa. Ara escriuré el que és evident. Ni en un milió d’anys l’estúpid veurà allò que es va perdre el primer cop, quan va tenir l’oportunitat de viure-ho de debò. Per molt que el pengi a Facebook, a YouTube o a la intranet de l’escola, mai mai de la vida no tornarà a posar aquell vídeo. Ni ell ni ningú. Tant d’esforç haurà estat per res i el resultat, una mala pel·lícula del que ha passat amb un so inoïble, una imatge tremolosa amb mala resolució i uns greus capaços de rebentar el cervell a qualsevol. L’únic del tot immillorable seran els plans fixos del clatell de la parella que tenia al davant. El cantant, ai!, apareixerà a l’escena en el seu paper de Proxima Centauri, a 4,22 anys llum de la Terra. Segona observació: la droga. Desintoxicar-se del mòbil comença a ser per a alguns com ferho de l’heroïna. N’hi ha que comencen a trenc d’alba a ficar-se la seva dosi i n’hi ha que aconsegueixen resistir fins al primer cafè, però no se sap de ningú que se’n vagi al llit net. Vagis on vagis, sempre ensopegues amb gent que acaba de consumir o que està a punt de fer-ho. Per les cares de satisfacció o d’ansietat pots distingir els primers dels segons. Droga dura. Ves a saber com ens desenganxarem de l’addicció d’aquí un temps si la cosa continua així.
John Lennon va dir que la vida és el que et va passant mentre estàs ocupat fent altres plans, i és així però ara els plans els fem amb el mòbil a la mà. “Tant és que t’amaguis darrere un somriure o roba bonica, si hi ha res que no pots amagar és com n’estàs de podrit per dins”. Aquesta frase també és de Lennon.
L’estupidesa com a categoria humana té una progressió reocupant