Recuperant l’espai públic
ABarcelona vivim un debat de gran transcendència per al model de ciutat del futur: com millorem l’ús de l’espai públic i quina qualitat li donem. Tothom està d’acord que cal millorar, però com es pot fer? A quin ritme? Amb quins projectes? És un debat intens, que cal abordar amb rigor, sabent que les decisions d’avui afectaran les properes dècades.
Barcelona és una ciutat singular, compacta i densa, estructurada a partir de la trama que va dissenyar Cerdà i que ha donat peu al nostre Eixample, tant característic. Una trama que originalment no estava pensada per a això, però s’ha mostrat òptima per l’ús del cotxe. Només comptant els carrers de l’Eixample, tenim 28 carrils de cotxe creuant la ciutat (és com si haguéssim decidit posar cinc autopistes al mig de la ciutat).
La configuració i el disseny de l’espai públic pensant en la mobilitat del cotxe, des que aquest transport es va popularitzar als anys seixanta i setanta, ha donat com a resultat un espai públic molt orientat a facilitar aquest ús, amb un format poc flexible. Una ciutat de molts carrils, massa grisa, massa dura i poc humana en molts entorns.
Com es dissenyen els carrers i les places, l’espai públic, respon als valors que predominen en cada moment. Durant molts anys, la facilitat d’accés en cotxe arreu havia estat un d’aquests valors. Des de fa temps vivim moments de canvi en la manera de moure’ns, en la major consciència dels efectes negatius de la contaminació i en la forma d’ocupar i viure els carrers i l’espai públic.
Com en qualsevol canvi cultural i de valors, som davant d’un procés complex, però també irreversible, en què s’emmarquen els projectes de conversió en espais de prioritat per als vianants i les superilles. Les superilles ens conviden a repensar l’espai públic, a posar en dubte com l’utilitzem en l’actualitat.
Tenim precedents a la Vila de Gràcia, on gran part de la Vila és una superilla, o en la transformació en zones de vianants al Portal de l’Àngel o altres carrers de Ciutat Vella o altres zones de nuclis antics. A molts d’aquests llocs inicialment hi va haver resistències, però algú s’imagina que avui fos possible plantejar que els cotxes tornin a ocupar els carrers i les places de la Vila de Gràcia?
Les superilles són una forma d’aterrar a la ciutat, a la realitat del dia a dia, les teories i els debats sobre la millora i qualitat de l’espai públic. Debats ciutadans i polítics sobre si seguim prioritzant el cotxe o prioritzem vianants, transport públic i bicicletes; sobre si concebem l’espai públic com un lloc on exclusivament ens movem o bé el lloc on estem, juguem, passegem i ens relacionem.
Un petit espai de la ciutat, la superilla de Poblenou, ha concentrat bona part d’aquests debats. Allà s’hi ha produït un gran canvi: on abans només hi havia cotxes avui hi ha altres usos ciutadans, nens i nenes jugant, famílies passejant, gent fent esport, programació d’activitats ciutadanes i culturals.
A Barcelona estem impulsant un procés de canvi amb el projecte de les superilles que marcarà el futur del nostre espai públic i que anirà creixent amb la implantació de noves superilles a la ciutat. És un canvi que impulsem a través de les superilles, però també a través de grans transformacions (com Pere IV, la Meridiana i el cobriment de part de la Ronda de Dalt) i de transformacions de menor escala, però importants, amb la reforma de carrers, amb més verd i més espai ciutadà. Totes elles, actuacions que ens encaminen cap a una ciutat amb més dimensió humana, amb els barris cosits, connectats i amb protagonisme ciutadà, més atenta a la quotidianitat, que ofereix un espai públic per a la vida.
A Barcelona estem impulsant un procés de canvi amb el projecte de les superilles