La vida saltant
La passió pel parkour creix entre els joves de l’àrea metropolitana
Vet aquí l’art de desplaçar-se en línia recta, la millor manera d’anar d’un punt a l’altre, com faria, intuïtivament, un mico a la selva. Els seus practicants es diuen traceurs i, a Barcelona i l’àrea metropolitana, cada dia són més els joves que salten murs, bancs, escales i fins i tot escultures en parcs i places, amb total llibertat. A la selva urbana.
“Som els primers que respectem el mobiliari urbà i l’entorn. Si el trenquéssim, ens faríem mal; aniríem en contra nostre. No som delinqüents. El parkour és una manera de veure la vida: respecta’t a tu mateix i al teu cos, no competim contra ningú, sinó que mirem de superar-nos a nosaltres mateixos, marcant-nos uns objectius, però a poc a poc. Saltar bé és important, per descomptat, però potser encara ho és més saber caure per evitar lesions”. Parla Josep Olivella, de 25 anys i a punt d’acabar Economia a la universitat. La seva passió pel parkour el va portar fa tres anys a impulsar, amb altres socis, el gimnàs Our Park BCN (www.ourparkbcn.com). “Hi ha molt d’esforç i ganes. He demanat un crèdit perquè és un projecte en què creiem. És l’únic a Catalunya on, exclusivament, ensenyem parkour. Sobretot, tenim joves i nens. Per primera vegada oferim un casal d’estiu aquest juliol”, explica, il·lusionat.
Fent pinya amb Olivella hi ha Henry Meneses, de 23 anys i estudiant de Belles Arts, i Daniel Rodríguez, de 20 anys i monitor del gimnàs. “Perquè un salt et surti bé hi ha hores i hores de feina al darrere”, expliquen. Cap d’ells no ha tingut cap accident greu, només cops i esquinços. Asseguren que el parkour els ha millorat per dins i per fora.
Meneses va començar a jugar a futbol de jove, però reconeix que “era grassonet” i no hi tenia traça. “Un dia vaig veure a la tele uns nanos que practicaven parkour i em va cridar l’atenció. Jo sol, als parcs de Badalona, vaig anar fent exercicis. Era com posar-me a prova a mi mateix i superar-me”.
Meneses, colombià d’origen, recorda que el parkour va ser el seu aliat a l’hora de lluitar contra el racisme que va viure de petit. “T’aporta molts valors i et dona molta força. Em va ajudar a creure en mi, a centrar-me en el que realment importava i a veure que el meu respecte generava respecte”, subratlla.
Daniel Rodríguez va començar amb 14 anys. “Sempre he estat el contrari de la constància i l’habilitat. He provat molts esports, però no n’hi havia cap que em convencés. Vaig descobrir el parkour mirant vídeos. Vaig veure que no només era saltar, sinó que hi havia una disciplina al darrere, molta constància, i que et permetia créixer no només físicament, sinó mentalment”.
Aquesta disciplina té el seu origen a França i David Belle, nascut el 1973, n’és el principal creador. El seu pare, un exmilitar, li va ensenyar un sistema per desplaçarse i superar els obstacles naturals utilitzant només el cos. Belle el va adaptar a un entorn urbà. A Barcelona, els punts més freqüentats s’estenen pels barris més perifèrics. Olivella destaca el parc davant l’Hipercor de la Meridiana, el de la Pegaso o el del Fòrum, els voltants de Maria Cristina, el Camí de la Foixarda, Trinitat Nova, la Vila Olímpica i Montjuïc, entre altres espais per moure’s en llibertat. A Badalona destaquen els barris de Llefià i Lloreda. Els traceurs es mouen bé per la ciutat i per les xarxes socials, per on queden i mostren les seves proeses.
A Sabadell, Dani Higueras, de 20 anys i estudiant al CAR de Sant Cugat, practica el parkour des que en tenia 13. És un gran esportista, que vol estudiar INEF. “Amb el parkour em sento a la meva zona de confort, molt concentrat, em sento a casa”, assegura. Juntament amb Eric Bermejo, de 18 anys, coincideix fent salts pels barris del nord de Sabadell, i puntualment n’ensenyen als més petits a la pista de trial del parc Catalunya, plena de pneumàtics gegants. “Aquest esport m’ha ajudat a guanyar confiança en mi mateix i més concentració, em desestressa”, reconeix. Des de fa uns mesos col·laboren amb Toni Porcar, coordinador del primer Festival de Circ Social de Sabadell, Sabacirc (www.sabacirc.org), que va començar dimarts passat i s’acaba demà en diversos barris de la ciutat.
A més d’un antic autobús transformat en carpa mòbil, espectacles d’una vintena de companyies i una trobada de clowns demà a la tarda, els traceurs de Sabadell han mostrat les seves piruetes al festival. També han organitzat una exhibició demà al migdia al parc Catalunya, a la qual s’afegiran col·legues d’Our Park BCN. Eric Bermejo, autodidacte, veu molts punts en comú entre les dues disciplines: “Tant en el circ com en el parkour hi ha esforç, espectacle, i es tracta de conèixer els propis límits i superar reptes”. Els traceurs creuen que el festival els ha ajudat a millorar la imatge d’aquesta disciplina. “De vegades a les places ens miren malament perquè es pensen que trencarem alguna cosa. Ara ens coneixeran millor”, diuen.
Porcar explica que fa mesos que treballen amb els joves perquè tenen l’oportunitat d’organitzar extraescolars de parkour en centres educatius del Vallès.
“Trobar feina del que els agrada és una altra manera d’incentivar-los i una funció més del circ social”, acaba.
Aquesta pràctica esportiva troba cada vegada més escenaris a Barcelona, Badalona, Sabadell...