Sergi Pàmies Volem malvats catalans
En plena commemoració de la transició, Nit i dia (TV3) aporta sediments antifranquistes d’extrema esquerra marxista. Quan eren joves, el pragmàtic, depravat i corrupte Martí Miró (Ramon Fonteserè) i l’assassí rapsode i escaquista Benet (Josep Maria Pou) van compartir un passat militant que hauria estat perseguit per Rodolfo Martín Villa i que avui navega entre l’ambició sense escrúpols (Miró) i una visió del món poèticament pessimista (Benet).
DOLENTS. Josep Maria Pou fa versemblant un personatge impossible que, en un mateix capítol, ha de redimir una prostituta (que, a canvi dels seus serveis, l’escolta recitar Vicent Andrés Estellés), compartir una conversa prèvia a una hipotètica execució (citant Antonio Gramsci de memòria) i, a més a més, discutir amb el pare d’una nena amb un gran talent pels escacs (que cau en l’error de focalitzar la seva vocació en la dimensió competitiva d’una filosofia). El país que retrata Nit i dia fa por perquè és versemblant, molt més que el de La Riera, que ha culminat una extenuant i hiperbòlica trajectòria a la qual li han sobrat, com a mínim, tres anys i una gala de cloenda d’infausta memòria. La gala va acabar a una hora propensa a provocar-li un infart a Fabian Mohedano, l’ideòleg d’una reforma horària que, en el cas de MasterChef –televisió pública i líder d’audiència a Catalunya–, ens va mantenir desperts fins a les dues de la matinada. Quan s’expliqui el context socio-polític-mediàtic-cultural dels anys del procés, s’haurà de parlar de La Riera com el referent majoritari de sobretaula. La sèrie va començar amb decisions argumentals valentes i insòlitament perverses però, per acumulació de conflictes i l’allargament artificial i erràtic de les trames, va perdre l’encant i el nervi d’una història presidida per una colla de notables malvats. Per cert: el Martí Miró de Nit i dia podria ser perfectament amic de Claudi Guitart. I ara que TV3 ha decidit debatre-ho tot (pròximament, Fòrum Merlí després de Merlí), seria bo discutir si Sergi Guitart és o no el personatge més insuportable de la història de la ficció en català.
‘La Riera’ va començar amb decisions argumentals valentes però insòlitament perverses
LYNCHOTRÒPICS I ALTRES BOLETS AL·LUCINÒGENS. L’últim capítol emès de la tercera temporada de Twin Peaks té poc a veure amb la ficció seriada i amb la televisió. En realitat és videoart encobert, una jam session d’imatges i de so que prescindeix totalment de les convencions argumentals per endinsar-se en territoris psicotròpics insondables. Ànimes i esperits, viatges en el temps, bolets atòmics i rapsodes que ocupen una emissora de ràdio per, a través d’una lletania aparentment poètica, assassinar els seus oients recitant versos molt pitjors que els que recita l’assassí de Nit i dia i una foscor deliberada que enforteix la mirada de l’espectador. Hem de posar-hi moltes ganes per mantenir l’interès però, si ho aconseguim, la sensació final és una estranya barreja de satisfacció, perplexitat, indignació i orgull d’haver superat una prova (no sabem ben bé de què).