Peralada celebra Béjart
La companyia del coreògraf francès obre el festival de l’Empordà redescobrint la seva dansa
Maurice Béjart, un dels grans de la dansa del segle XX, va morir fa deu anys, però la companyia que va fundar fa només tres dècades, el Béjart Ballet Lausanne, continua portant les seves coreografies, peces fabuloses i vitals, com Bolero i La consagració de la primavera, per tot el món. Dijous i divendres seran els encarregats d’inaugurar la XXXI edició del Festival Castell de Peralada, i ho faran amb una celebració que barreja herència i futur. D’una banda, interpretaran una nova peça coreografiada pel que va ser durant anys el ballarí principal de la companyia de Béjart i avui és el seu hereu, Gil Roman (Alès, 1960). De l’altra, hi haurà tot un homenatge al mestre titulat Béjart fête Maurice (Béjart celebra Maurice), que reuneix una desena de fragments d’algunes coreografies mítiques però que no són les més populars per al públic i que permeten redescobrir la seva dansa, va explicar ahir el director del festival de Peralada, Oriol Aguilà.
Aguilà va recordar al costat de Gil Roman que és la quarta vegada que la companyia visita el certamen de l’Empordà, i també va destacar que aquest any la dansa serà una de les grans protagonistes del festival: s’obre amb Béjart, es tanca amb la companyia cubana Acosta Danza, dirigida pel que va ser estrella del Royal Ballet Carlos Acosta, i també es veurà la visió del coreògraf francès Thierry Malandain sobre La bella i la bèstia.
Roman va destacar que han triat el programa de la inauguració de Peralada perquè mostra exactament el que avui fa la companyia. Per començar, una peça nova estrenada aquest any: t’M et variations, inspirada en les cartes personals que Béjart li enviava a Roman gairebé cada dia i que ell, confessa, no responia mai. “És una espècie de diari, la meva manera de respondre-li a través dels ballarins, de la seva vitalitat i de l’escriptura”. És una obra en què ha buscat una estètica simple i radical en què sembli que no hi ha ni llums ni vestits i que té dos músics a escena al costat dels ballarins. Dos percussionistes, un de més jazzístic i un altre d’especialitzat en ritmes africans. Dos músics que creen els seus propis instruments i amb els quals els ballarins, diu, han de poder jugar. “No hi ha dues actuacions iguals, és un muntatge molt viu, molt lliure, basat en els tempos, els ritmes, amb una part fixa i una altra d’aleatòria, i els ballarins han de treballar com amb el jazz, fent variacions, adaptant-se”, explica Roman.
I després de la novetat, la tradició: Béjart fête Maurice, que és un panorama de l’obra de Béjart “molt festiu amb diferents personatges i temes que en Maurice ha abordat i adorat”. Escenes de conjunt i passos a dos que inclouen fragments de Hamlet, amb música de Duke Ellington; de Bhakti, amb música religiosa hindú; de 1789... et nous, amb el tercer moviment de la Novena de Beethoven; d’Héliogabale, amb música tradicional del Txad... ide Dibouk, amb ritmes tradicionals jueus, “una peça molt poc representada, que és magnífica coreogràficament. La gent coneix el Bolero i La consagració , i el meu deure és fer-li descobrir moltes de les seves maneres de fer, perquè en Maurice no era només un. Tenia capacitat de saltar entre estils, en va tenir molts. Podia fer les coses més clàssiques quan era considerat el coreògraf modern de la seva època, i després les més contemporànies quan el consideraven ja un clàssic”, diu somrient Roman.
Deu anys després de fer-se càrrec de la companyia, el coreògraf francès reconeix que va haver de lluitar per tirar-la endavant perquè Béjart “tenia molts fans que el van enterrar l’endemà de morir”. Ara, destaca, ell porta les coreografies del mestre i les seves pròpies per tot el món i, sense adonar-se’n, ja ha passat una dècada sencera respectant l’herència, però també posant-la en qüestió i inspirant-s’hi per avançar.
El programa uneix una nova peça jazzística amb un panorama dels estils del mestre
“Béjart tenia molts fans que el van enterrar l’endemà de morir”, diu amb ironia Roman