El temps, aquell gran domador
Dimitris Papaioannu mostra al Mercat el seu poderós univers en un viatge de descobriment
Va ser el director artístic de les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs Olímpics d’Atenes del 2004. Serà el primer a fer una peça per a la companyia de Pina Bausch després de la mort de la gran creadora alemanya. “Acostumo a rebutjar treballs per a altres companyies, però la Pina és part del meu cor, el seu Cafe Müller va ser la meva primera trobada amb una obra mestra a escena, va ser una explosió, plorava”, assenyala. I ara és una de les grans apostes del festival Grec d’aquest any amb una obra de teatre molt físic i visual, sense paraules, titulada The great tamer (El gran domador). I l’aposta està guanyada: el nou muntatge de Dimitris Papaioannu (Atenes, 1964) ja ha venut totes les entrades per a les funcions de diumenge a dimarts al Mercat de les Flors, tot i que des del Grec volen posar a la venda alguns dels laterals que fins ara no sabien si tindrien bona visió.
El coreògraf, director teatral i artista visual grec és la gran estrella del programa que el Grec dedica a Grècia, un país amb una escena, diu Papaioannu, que és extremadament interessant des de fa anys, però “només s’ha posat de moda a Europa gràcies a la crisi”. “Tot Grècia pateix, sobretot el teatre, que ja era pobre. Però un període de crisi pot crear art increïble”, en aquest cas, assenyala, reforçant tendències que ja hi eren. Dona noms: els cineastes Iorgos Lanthimos i Athina Tsangari, en dansa Euripides Laskaridis, també al Grec... “El més gran ha mort, l’artista visual Nikos Alexiu”, lamenta.
Papaioannu es va iniciar en les belles arts i el còmic, i després va passar a les arts escèniques. “És d’on vinc i com percebo les coses. Pinto des que era petit per necessitat. Percebo la vida a través de fer coses. Fer coses és el meu exercici de vida. Vaig començar a expressar-me a través de formes, colors i representacions, i és la manera que sé construir les coses: llum i forma, tons de pell, il·lusions òptiques. I no és que això influeixi la meva dansa, sinó que la dansa i el moviment humà animen el meu treball visual i de còmic. Potser si fos als EUA hauria fet animació. De fet, faig obres híbrides difícils de definir, però la dansa contemporània és un territori ampli i accepta obres com la meva, que hi encaixen si es considera dansa organitzar la forma i l’energia humana en el temps”.
Obres com The great tamer ,un viatge de descobriment, una mena d’excavació arqueològica a la recerca de significat. “D’acord amb els clàssics, el gran domador del títol és el temps. I el temps es mesura amb el moment de la nostra mort. Som els únics animals conscients de la seva mort. I això sembla l’arrel de tota la civilització humana, les arts i les ciències”, diu. I explica que el muntatge, que té lloc sobre un sòl distorsionat, “és un viatge de descobriment dels poders del narrador i de com domar-los per ser un ésser humà fèrtil. En aquest viatge de consciència hi ha pistes sobre com la civilització humana avança. Normalment a través dels descobriments de l’art. Quan volem tenir una impressió de la història humana, és a través de la història de l’art”.
En The great tamer, conclou, es
“La idea de viure al límit i no donar a la mort més que un sac d’ossos és en el fons d’aquest treball”
viu en certa manera l’estranya celebració d’un funeral. Diu que pot semblar fosc però “ens divertim amb això, intentant acceptar que al final només som un sac d’ossos. Nikos Kazantzakis va escriure un assaig sobre El Greco, una referència forta d’aquesta peça, i deia: viu al límit i no donis a la mort més que un sac d’ossos. Ha estat un punt de vista inconscient per a aquest treball”.