Si això és un nom
Assegura que és Adolf Hitler. Viu a l’Argentina. Diu que té 128 anys i en fa setanta que s’amaga rere el nom fals de Herman Guntherberg. Però ha decidit confessar. I, esclar, no se’l creu ningú. Ho explica Rodrigo Fresán a la tradicional copa d’estiu de Seix Barral, als jardins del consolat dels Estats Units. L’amfitrió, Marcos Mandojana, ha recordat la figura de Carson McCullers, a qui està dedicat l’acte, i agraeix l’excel·lent edició que han fet de la seva obra Elena Ramírez i tot l’equip. Amb el brindis hi ha un pica-pica de crispetes, panotxes de blat de moro, guacamole, patates amb fesols, i és difícil menjar costelles a la brasa sense embrutar-se els dits de greix.
La vaga de taxis ha deixat a casa els qui no saben anar amb FGC fins a Reina Elisenda. Però hi ha Pere Gimferrer, Najat El Hachmi, les agents Glòria Gutiérrez i Txell Torrent, el llibreter Lluís Morral, Jordi Nopca i Núria Cots, Patrici Tixis, Santiago Roncagliolo, Diego Gándara i Laia Salvat, Philipp Engel, Toni Iturbe, Paula Cifuentes. A Malcolm Otero i Julián Rodríguez, de Malpaso, els pregunten qui escriurà la biografia de l’avi Florenci que suposadament els ha encarregat Marta Ferrusola. L’editor Juan Milà explica el periple que ha implicat obtenir els permisos per anar-se’n a viure a New Jersey, tot i estar casat amb una nord-americana des de fa més de vint anys. El vespre és agradable. I, acompanyat de la seva promesa Anna Maria Iglésia, Víctor Fernández recorda que, segons les memòries de Carlos Barral, Víctor Seix va morir a la fira de Frankfurt del 1967, atropellat per un tramvia que conduïa un home anomenat Adolf Hitler. Per tant devia néixer abans del 1945, apunta Ignacio Martínez de Pisón, atès que a Alemanya aquest nom està prohibit des de llavors perquè fa apologia del nazisme.
Al sisè volum de La meva lluita, Karl Ove Knausgård comença plantejant què és un nom. De fet, el de Knausgård no existeix. El cognom de família és un altre, més comú. També reflexiona sobre la inexistència d’un jo i d’un nosaltres a Alemanya, arran de la desaparició dels noms en els poemes de l’holocaust. Ho explica a Antonio Lozano al CCCB, mentre parlen del cinquè tom de la seva autobiografia,
Dies de pluja (L’Altra/Anagrama). A primera fila seuen Jorge Herralde, Lali Gubern, Silvia Sesé, Eugèla nia Broggi, Kiko Amat, Anna Caballé. I sí, Knausgård té una bona cabellera i unes mans immenses, i porta una jaqueta que li va una mica justa, i entre les periodistes corre el rumor que s’ha divorciat. Com el llegiríem, si no fos tan guapo?
El llenguatge està estructurat per fer-se entendre davant d’un altre, diu. La manera que tenim de pensar en nosaltres també va adreçada als altres. Ningú no té un “jo mateix”. La literatura et permet veure’t des de perspectives diferents, afegeix. No existeix la veritat única. I si hi ha un llibre que creu conèixer aquesta veritat, que ho sap tot, incloent-hi el que caldria fer, és Mein Kampf. Hitler hi aboca un pensament únic, no compta amb la perspectiva dels aliena. Al principi l’editor noruec de Knausgård no volia que ell també titulés la seva obra La meva lluita. Però, d’adolescent, a Hitler li agradava la música, volia ser pintor, no era tan diferent de qualsevol altre. La qüestió no és com va acabar essent qui va ser, sinó què va passar a Alemanya perquè l’hi permetessin.
Segons les fotos a Twitter, la presentació de Knausgård equivaldrà al concert dels Beatles a la Monumental: tothom hi va ser. Confirm presència de Marina Espasa, Anna Guitart, Borja Bagunyà, Marc Peig, Manel Haro, Jordi Oliva, Laura Fernández, Jordi Ginart, Isabel Obiols, Diana Hernández, Míriam Cano, Roger de Gràcia, i m’atur aquí perquè els noms ocuparien la pàgina sencera. Abans que ell surti a fumar, i que una cua infinita esperi que els signi un exemplar, un del públic li pregunta com se sent des que s’ha convertit en un adjectiu (knausgardià) i què passaria si fos un isme.
Si hi ha una cosa que no té nom, és el fet d’haver perdut un fill. El cas de les bessones Alessia i Livia va commocionar Itàlia. El seu pare les va segrestar abans de suïcidarse, l’any 2011. La seva mare, Irina Lucidi, no les ha vistes mai més. La periodista Concita de Gregorio va ajudar a anomenar aquell no-espai que ella ocupa a partir d’allò, i en el qual està totalment descol·locada. Ho fa mitjançant Parece que fuera es primavera
(Anagrama), llibre que presenta amb Claudia Cucchiarato a Le Nuvole. Diu que, per molt terrible que sigui una història, la veu que l’explica ha de ser bonica perquè l’escoltin: “Definir-se a través de la paraula és la funció de la literatura”. I tornant a la perspectiva, “la realitat s’obre quan canvia el punt de vista”.
I quantes realitats hi ha? Al WhatsApp les converses continuen fins i tot quan ja has tornat a casa, després d’estar amb els amics, li comenta Joan Maria Morros a Jordi Basté, en un abarrotat saló d’actes de la Fnac del Triangle. El cap d’informatius de RAC1 ha publicat la seva primera novel·la, Els coixinets (Columna), en què un grup de quarantins, gairebé tots solters, han construït un nosaltres en el qual s’accepten així com són. Ningú no té un jo mateix.
La presentació de Knausgård equivaldrà al concert dels Beatles a la Monumental: tothom hi va ser