Rossini, elegant
Lloc i data: Palau de les Arts Reina Sofia, València (27/VI/2017).
Autor: Gioachino Rossini Intèrprets: Daniela Barcellona (Tancredi), Jessica Pratt (Amenaide), Yijie Shi (Argirio), Pietro Spagnoli (Orbazzano), Martina Belli (Isaura), Rita Marques (Roggiero). Cor de la Generalitat Valenciana. Orquestra de la Comunitat Valenciana. Director: Roberto Abbado. Direcció escènica: Emilio Sagi Curiós fenomen el de Rossini, un dels més grans compositors italians del segle XIX i que –sembla increïble– va quedar durant més de 50 anys reduït virtualment al seu Barbiere di Siviglia, retallat, maltractat i pitjor cantat.
Per sort les coses van anar canviant a partir dels anys cinquanta amb l’aparició de directors d’orquestra amb millors criteris (Vittorio Gui, el primer) i institucions com el Festival de Glyndebourne després, per acabar culminant en la tasca ingent realitzada pel Festival de Pesaro (a partir del 1980).
Al Liceu també ha reaparegut Rossini força sovint, i el Tancredi que comentem ja el vam veure fa alguns anys, amb Marilyn Horne i Enedina Lloris; ara ha arribat al Palau de les Arts en unes funcions presentades en una producció elegant però poc descriptiva d’Emilio Sagi i sota la direcció del cèlebre Roberto Abbado (que tenia el braç dret lesionat i feia anar la batuta amb l’esquerra, sense perdre gens de la seva habitual solvència). La magnífica especialista Daniella Barcellona (què faríem sense ella en aquests papers?) ha fet amb la seva veu fosca i profunda un immens personatge (com a tal, és gairebé tan ruc com el d’Otello, gelós i que constantment creu que la seva estimada l’enganya). Jessica Pratt ens ha cantat una Amenaide de qualitat, lluint agilitats i aguts (algun afegit a la partitura amb criteris discutibles, això sí) i el mateix ha fet el magnífic tenor Yijie Shi, formidable en l’Argirio, paper de “pare” amb tot de grans intervencions de gran qualitat. Pietro Spagnoli, que s’ha apuntat una ària de lluïment (això es feia, i molt, en temps de Rossini), ha estat un notable Orbazzano i ha negociat les agilitats que per a un baríton tenen més dificultats. Molt notable la Isaura, minyona de l’Amenaide, amb una veritable veu de mezzo, i molt bé també Rita Marques en el petit paper de Roggiero, que ha cantat la seva aria di sorbetto (es deia així de les àries de cantants poc destacats que la gent no escoltava), però ho ha fet amb força lluïment. Ben competents l’orquestra i el cor. Així ha tancat brillantment el curs el Palau de les Arts mantenint el seu bon nivell habitual.