L’autobús de dos pisos
Tinc un veí humanista que, sempre que coincidim a l’ascensor i em veu vestit d’esport, em desaconsella seguir-ne practicant. “Prendràs mal”, diu. És possible que en realitat el preocupi més el lamentable aspecte que ofereixo amb calça curta que no la meva salut. Li agrada adoptar aires de dandi. Però d’un temps ençà voldria aportar al nostre breu intercanvi els sorprenents resultats d’un estudi que vaig descobrir fa poc, de casualitat, mentre llegia coses que no llegeixo habitualment. Diuen que és el primer que va demostrar científicament les bondats de fer exercici. Es va dur a terme a la Gran Bretanya a finals dels anys quaranta del segle passat.
La comunitat científica, sorpresa pel sobtat increment entre la població del nombre d’atacs de cor, va endegar una recerca a gran escala. L’epidemiòleg escocès Jerry Morris hi va descobrir que els xofers dels autobusos de dos pisos de Londres patien moltes més malalties cardiovasculars, edat per edat, que els revisors dels mateixos autobusos.
La validesa de la comparació radicava en el fet objectiu que provenien de la mateixa classe social. Però, mentre els afortunats –esclar, segons com es miri– revisors es passaven el dia pujant i baixant escales, els xofers se’l ventilaven asseguts rere el volant. Gràcies a aquesta diferència d’entre 500 i 750 esglaons diaris amunt i avall, els revisors tenien la meitat de probabilitats que els xofers de morir d’un atac de cor sobtat.
Per a qualsevol melòman, parlar d’autobusos de dos pisos i de mort prematura remet de manera inevitable a la tornada de There is a light that never goes out, el cèlebre himne romàntic
Els xofers dels autobusos de dos pisos de Londres patien moltes més malalties cardiovasculars que els revisors
i adolescent de The Smiths: “Si (aquesta nit) ens atropellés als dos un autobús de dos pisos, morir al teu costat, oh!, quina mort celestial seria!”. Estic segur que el meu veí s’identificaria abans amb l’autobús de Morrissey que amb el de Morris.
Simon Kuiper va entrevistar el segon poc abans de morir per al Financial Times (“The man who invented exercise”). Amb altres paraules hi deia que el mens sana in corpore sano del poeta Juvenal ja havia establert una relació entre l’equilibri del cos i de l’esperit al segle I, i que a mitjan segle XIX van ser les reformes educatives de Thomas Arnold a la Rugby School les que van crear la relació entre esport i educació moral que alguns de nosaltres –el meu veí, entre ells– encara hem sofert a l’ escola.
Però va haver de ser un convençut militant del partit laborista com Jerry Morris (1910-2009) qui va demostrar que l’exercici allargava la vida. Tot això li diria al meu veí. Però no tinc prou temps, a l’ascensor. Només en tindria si anéssim per l’escala.