Vint anys no és res

Veinte años no es nada, cantava Carlos Gardel en el tango Volver, en què al·ludia a la il·lusió a reviure el passat al retrobar-se amb el primer amor. I aquesta deu ser la sensació que tenen els habitants de Hong Kong davant la commemoració del vintè aniversari de la retrocessió a la Xina que se celebra aquest cap de setmana. Molts tenen la percepció que aquest temps els ha passat volant. D’altres, en canvi, pensen que ha estat una alenada d’un mode de vida que se’ls escapa, davant la pressió de Pequín per imposar el seu criteri sobre l’autonomia que gaudeix aquesta regió fins al 2047. Tots, però, es regeixen per un gran pragmatisme, que s’ha convertit en el segell d’identitat de la societat hongkonguesa. Un principi que sempre els ha ajudat a tirar endavant. Un esperit de supervivència que els va ajudar a superar l’ocupació japonesa en la Segona Guerra Mundial, un temps del qual ningú no vol parlar. Pensen que no val la pena evocar el passat, encara que tenen clar que no volen fer marxa enrere. Als més grans, els que van arribar fugint de Mao, no els agrada recordar el passat, encara que tampoc no els turmenta pensar que en el futur Hong Kong serà una ciutat més de la Xina, amb totes les seves limitacions. Aleshores ells ja no existiran, així que viuen la vida amb gran pragmatisme. Integren un col·lectiu laboriós i regit per un individualisme ferotge, on l’únic que els motiva és la riquesa.