ELS NOUS HONGKONGUESOS

La lluita, soterrada, que mantenen els joves locals amb els continentals no és més que la punta de l’iceberg de l’antipatia que desperten els immigrants xinesos en la societat hongkonguesa. Llagostes, wongcung en cantonès, és un dels molts apel·latius amb què els defineixen i respon a l’antipatia que els provoquen. Una animadversió que han desenvolupat en els últims anys com a conseqüència dels seus viatges massius a l’excolònia britànica, per beneficiar-se de la sanitat pública, donar a llum o comprar aliments amb garanties que no estan contaminats o falsificats. Una afluència que, lluny d’alegrar els hongkonguesos pel que pot suposar d’ingressos per turisme, els produeix antipatia per les seves maneres rudes. A l’elitista societat local els pertorba la presència d’aquests visitants, molts dels quals hi han comprats pisos, s’han instal·lat a la ciutat i fan ostentació del seu poder adquisitiu. Els trastorna la presència d’aquests “nous hongkonguesos”, amb els seus crits i la seva facilitat per saltar-se les cues i no complir les normes. Els ciutadans de Hong Kong saben, però, que aquesta situació és part del seu destí, des del moment que fa vint anys l’excolònia britànica es va reincorporar a la Xina. Un temps passat que deu portar molts hongkonguesos a identificar-se amb aquells versos que també cantava Carlos Gardel en el seu tango Cuesta abajo: Sueño, con el pasado que añoro / El tiempo viejo que hoy lloro / Y que nunca volverá.