“El desenvolupament de l’entorn posa en risc la conservació de Doñana”
Miguel Ferrer, coordinador institucional del CSIC a Andalusia, coneix Doñana fil per randa. Va viure amb dramatisme les primeres hores de l’incendi del cap de setmana passat. I va respirar tranquil quan va veure que el parc nacional s’havia salvat de les flames. “Va ser com quan en un avió salten les màscares de descompressió. Uf!, fins que el capità no aterra...”
Quan va saber de l’inici de l’incendi, ho va passar malament, oi?
Em vaig amoïnar molt perquè, atesa la velocitat i intensitat del vent, era conscient del risc que es podia calar foc a Doñana. Hi havia un risc evident.
Quins són els danys més greus que s’han produït?
La zona afectada en l’espai natural no és la més valuosa de Doñana. No és que no tingués valor ecològic;
evidentment que sí que en tenia, i molt; però, comparada amb altres zones del parc, no és de les més crítiques.
L’organització SEO/BirdLife parla de greus danys ecològics.
El gruix del paisatge afectat és el resultat de les repoblacions de pinedes. La zona calcinada era d’enorme interès de cara al futur. És potencialment interessant, perquè són dunes o llacunes de diversa mida i importància. És una zona de cria de moltes espècies, però no una zona on fos fàcil trobar linxs en llibertat o on criés l’àguila imperial.
Què s’ha de fer ara?
Ens hem de plantejar la recuperació a partir dels plans ja previstos. Caldria esclarir les pinedes, constituir petits boscos de pinedes i no una massa contínua, recuperar llacunes desaparegudes, propiciar una diversitat més gran i, de passada, afavorir una estructura que sigui menys procliu a patir incendis
com passa amb les pinedes.
El parc nacional de Doñana és vulnerable a un gran incendi?
Sí. Com qualsevol ambient mediterrani. Les projeccions sobre augments de temperatures ens diuen que els incendis seran més freqüents i de més magnitud en el futur. Això continuarà així. Però hi ha zones dins del parc nacional en què, com que no és una pineda contínua, poden patir incendis més controlables.
S’han produït abans incendis devastadors aquí?
Afortunadament, no; però a Doñana de vegades s’han generat tensions en l’entorn del parc que han donat lloc a incendis intencionats bastant freqüents.
Com resumiria els valors naturals de Doñana?
Són molts. És l’únic gran aiguamoll del sud d’Europa i manté una gran biodiversitat molt difícil de trobar en altres llocs. Atresora la sèrie
probablement més llarga del món de seguiment científic d’un sistema natural, la qual cosa la converteix en un laboratori inigualable. És incomparable i enormement valuós; no és una percepció localista, sinó una valoració internacional.
Quines lliçons destaca de la història d’aquest enclavament?
Moltes. Als anys seixanta, l’Administració va decidir promoure iniciatives públiques incompatibles a Doñana: la compra d’una reserva per a la seva conservació a càrrec del CSIC, un pol de desenvolupament turístic a Matalascañas i un pla de dessecació dels aiguamolls per al cultiu a Almonte-Marismas. En aquell moment, la idea que la conservació fos la que prevalgués semblava altament improbable, però així va ser. Però no ha estat sense ferides.
Quines?
No hem aconseguit que Doñana
“Les projeccions indiquen que els incendis seran més freqüents i de més magnitud en el futur” “No hem aconseguit que Doñana hagi estat concebuda com un focus d’activitats sostenibles”
s’hagi concebut com una incubadora d’activitats empresarials verdes o sostenibles. Hem propiciat un desenvolupament socioeconòmic en l’entorn de Doñana contradictori amb la conservació del parc en molts aspectes.
És molt crític...
No hem estat capaços que el parc nacional de Doñana sigui un focus de desenvolupament sostenible del seu entorn. I continuem tenint desacords evidents o larvats entre el desenvolupament social econòmic de l’entorn i el parc nacional. I així trobem lluites per l’aigua entre ànecs i gent que produeix aliments convencionals.
Quina és la seva proposta?
Tot hauria estat diferent si les activitats agrícoles de l’entorn de Doñana s’haguessin basat en el valor afegit que suposa un desenvolupament ecològic.
Posi un exemple...
Un exemple són els cultius extraprimerencs sota plàstic, com ara maduixes o gerds, que protagonitzen conflictes per l’extracció d’aigua en l’entorn del parc nacional. Si s’hagués emprès una demostració de desenvolupament sostenible basat en la imatge de Doñana, la producció potser hauria estat més baixa, però el valor afegit i la capacitat adquisitiva haurien estat molt més grans. No ho hem aconseguit; no hem posat les bases per evitar un xoc de trens. Desgraciadament, es prioritza un criteri de producció massiva i no la qualitat ecològica del producte, que requereix cada vegada més aigua; aigua que Doñana cada vegada pot tenir en menys quantitat.
WWF continua denunciant l’existència de pous il·legals a l’entorn de Doñana. Per a un ciutadà mitjà és incomprensible la legislació sobre els drets de l’aigua. El problema ja no és només la manca de voluntat política
per part de l’Administració, sinó que són problemes legals de consolidació de drets adquirits que de vegades són difícils de controlar per a l’Administració, fins i tot amb bona voluntat perquè és una situació que ve de molts anys.
Com es resoldrà?
Crec que la solució vindrà per la pressió que hi està havent, i que continuarà, dels consumidors centreeuropeus, principals compradors d’aquests productes agrícoles. Cada vegada estan més preocupats pel risc que el que consumeixen pot provocar una amenaça en un entorn com Doñana. Exigiran cada cop més garanties. El consumidor alemany no voldrà contribuir a la destrucció de Doñana. Jo crec que el mercat mateix regularà aquesta mena de coses. A més, hi ha d’haver una regulació adequada per part de l’administració pública. Hi ha plans i jo espero que s’avanci en aquella direcció; i que hi hagi més control per part de l’administració.
La Unesco es planteja catalogar Doñana com un lloc en perill si el Govern i la Junta no resolen aquestes amenaces... Em sembla bé que ens avisin sobre un problema que no acabem de resoldre. Des de fora d’Espanya és difícil entendre que la conservació d’uns aiguamolls tan importants es vegi compromesa per l’extracció d’aigua. Però soc optimista. La pressió de la Unesco ens ajudarà a defensar actituds que l’Administració, tard o d’hora, haurà d’assumir.
El CSIC s’ha oposat al dragatge del tram final del Guadalquivir. Per què? El dragatge no és el gran problema del riu. Si el riu és mort en un terç del recorregut és a causa de la gestió al llarg de tota la conca. El dragatge no agreuja ni resol el problema dels sòlids en suspensió, que fa que el riu sembli un cola-cao gran part de l’any. Probablement agreujaria el manteniment dels marges del parc nacional; per això, l’opinió del CSIC no era favorable. Però amb el simple fet que s’eviti el dragatge, el riu no està fora de perill; cal recuperar-lo de manera integral.
Dona suport al magatzem de gas sota el parc natural de Doñana? No. És com si volguéssim col·locar una parada d’hamburgueses al Pati dels Lleons de Granada. No és el lloc! Que ho facin en superfície, amb controls, o sota terra però en un altre costat. No és el lloc. Un parc natural no pot servir com a dipòsit de gas per al benefici d’una empresa.
Com valora la recuperació de l’àguila imperial?
És un exemple que podem recuperar espècies amenaçades. Als anys vuitanta del segle passat a Espanya només quedaven cent parelles distribuïdes en poblacions aïllades. Estava a punt d’extingir-se. Però després de les actuacions per resoldre la mortalitat relacionada amb les línies elèctriques, un millor coneixement de les zones utilitzades pels exemplars joves i els projectes de reintroducció per connectar les poblacions, hem passat a tenir més de cinc-centes parelles. Hi ha hagut un gran canvi d’actitud de la ciutadania, conscient que el territori no pot ser ocupat només per una sola espècie.