“Come fossi una bambola”
Mai no va acabar d’agradar-li, però La bambola (la nina) es va convertir en la cançó fetitxe de Patty Pravo. La lletra –“Tu mi fai girar, come fossi una bambola”– no retratava precisament el seu caràcter rebel. Va ser la discogràfica qui la va empènyer a llançar el 1968 aquest tema de Bruno Zambrini i Ruggero Cini del qual ha arribat a difondre 40 milions de discos dels 110 milions que ha venut al llarg de la carrera. Transgressora, desinhibida, una mica excèntrica, calculadament ambigua, aquesta rossa d’ulls verds, amb minifaldilla o vestida de negre, als seus 69 anys encara se la veu jove, alliberada i desvergonyida. Continua traient discos, ara de recopilacions d’èxits; canta, especialment en concerts benèfics; i l’any passat va tornar al temple dels festivals italians, Sanremo.
Nicoletta Strambelli, el seu nom baptismal, va néixer a Venècia el 1948. Això explica el seu temperament aquós i amb una punta de malenconia. Prové d’una família de la burgesia. El pare era pilot de llanxes motores i la mare, mestressa de casa. Es va criar amb els avis i va anar a l’escola pública després d’escaparse d’una privada. Al nou centre la mestra els va ensenyar La marsellesa. Als vuit anys ja va estudiar piano, solfeig i ballet, després va seguir cursos d’harmonia i direcció d’orquestra al Conservatori Benedetto Marcello. Va viure envoltada de l’ambient artístic de les Biennals, va conèixer el cardenal Roncalli, el futur papa Joan XXIII, i es distreia menjant gelats al costat d’un senyor ancià i savi, que més tard va saber que es tractava del poeta Ezra Pound.
La mort de l’avi Domenico la va afectar profundament i va fugir a Londres. A Piccadilly va sentir parlar d’un local romà, el Piper, i va retornar a Itàlia per descobrir la bullícia desencadenada per la modernitat de la dolce vita. Va cantar en aquesta mítica discoteca de la Ciutat Eterna per la qual també van desfilar Pink Floyd, Jimi Hendrix i Duke Ellington. Ella havia estudiat Dant i es va inspirar en uns versos de la Divina Comèdia, “anima prave” (ànima depravada), per fabricar el seu nom artístic. Pravo, de prave, i Patty, un apel·latiu corrent de l’època.
Ragazzo triste del 1966 va formar part del seu primer single. Va ser a més la primera cançó pop retransmesa per la Ràdio Vaticana. Concerto per Patty, del 1969, ja va ser un disc de llarga durada i un dels millors treballs de l’artista. Va ser gravat amb una orquestra de noranta músics i conté una varietat estilística d’arranjaments molt estimable.
La barreja d’aparicions televisives, enregistraments discogràfics, concerts en directe i gires per tot el món van impulsar una artista proveïda d’una veu robusta que feia tremolar amb emoció i força, de singularitat escènica teatral, de gestos afrodisíacs però també proveïda d’una calculada asexualitat que en moltes ocasions va ser comparada amb la de David Bowie. Ser un atractiu per a les masses no li va impedir mai de mostrar la seva personalitat anticonformista i herètica. Sempre va ser coneguda com la ragazza del Piper. Ha col·laborat amb Little Tony, Vincius de Moraes, ha gaudit dels arranjaments de Vangelis, ha versionat des de The Beatles a Jacques Brel i José Feliciano. En les seves actuacions ha adaptat les cançons al mercat francès, alemany i espanyol. Va estar tres anys treballant als Estats Units, va conquerir el públic xinès el 1994 on va cantar en dialecte pequinès.
La vida sentimental de Patty Pravo és tan variada com les seves cançons: cinc matrimonis, fins i tot un amb un marit gai. No té fills. Ha passat per la presó per tinença de marihuana. És una mica descuidada. Es va comprar una casa a Bahia (Brasil) i se’n va oblidar. El seu amic De Moraes li va dir “si no vens t’expropiaré”, i així ho va fer. Ha aconseguit ser una senyora elegant sense abandonar el toc de noia imprevisible, llunàtica i precursora de la moda dels seixanta.
La cantant treu discos de recopilacions, canta en concerts benèfics, i l’any passat va tornar a Sanremo