MARSHALL ENS VA REFREDAR
Es diu que el pla Marshall va passar de llarg per Espanya el 1948. Aquella circumstància va quedar plasmada molt gràficament a la hilarant pel·lícula Benvingut Mr. Marshall, de Berlanga, estrenada cinc anys després. Al film, el cotxe dels americans passa de llarg del poble que fa temps que es guarneix per a l’ocasió, confiant que els seus esforços es veuran recompensats amb generositat per la prodigalitat de l’amic americà. Espanya s’hauria vist castigada una vegada més per la seva singularitat. Però sembla que la història no va ser exactament així. Documents americans de l’època que s’han anat desclassificant semblen indicar que Espanya no va arribar a interessar-se mai realment pels ajuts econòmics de milers de milions de dòlars proposats pel secretari d’Estat nordamericà, George Marshall, i rubricats pel president Truman. El motiu de l’apatia del règim franquista, que no li sobraven els dòlars precisament, hauria estat que, per optar als ajuts, s’exigia la submissió a controls externs i la integració en una estructura d’àmbit supranacional, per la llavors anomenada Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE), precursora de l’actual OCDE. Altres països que sí que van mostrar interès però eren darrere de l’incipient teló d’acer, com Polònia i Hongria, van veure retallades les seves aspiracions pel veto de l’URSS, coincidència que certifica que, de Madrid a Moscou, els extrems sempre es toquen.
No es dignava visitar-nos Mr. Marshall que, en canvi, sí que havia volat a Londres a finals de l’any anterior, per estrènyer la mà (és un dir) del seu homòleg soviètic, Viatxeslav Mólotov, i intentar frenar la que semblava una confrontació imminent entre els que fins feia poc havien estat aliats en la guerra. Com que la trobada només va servir per certificar que les posicions entre els Estats Units i l’URSS estaven molt allunyades, el 1948 veuria fer-se realitat la profecia de Churchill formulada un parell d’anys abans: “Des de Stettin al Bàltic fins a Trieste a l’Adriàtic, un teló d’acer ha caigut sobre el continent”. El Partit Comunista de Txecoslovàquia va fer un cop d’Estat a Praga, l’anomenat “febrer victoriós” i aquest país va passar a l’altre costat del teló d’acer. Els europeus occidentals van posar fil a l’agulla per unir-se en defensa seva, amb vista que una guerra no tornés a trobar-los desunits. El 17 de març es firmava el pacte de Brussel·les, pel qual els països del Benelux, França i la Gran Bretanya es vinculaven en un acord de defensa mútua. La guerra freda començava a ser una realitat.
Europa es refredava i l’Orient Mitjà s’escalfava. A la càlida i riberenca ciutat de Tel-Aviv, un grapat d’irreductibles sionistes proclamava la fundació de l’Estat d’Israel als territoris de Palestina coincidint amb l’expiració del mandat colonial britànic. Ho feien en un petit edifici del bulevard Rotschild, que ve a ser la Rambla de Tel-Aviv. Al seu Museu d’Art, sota la presidència del retrat del barbut Theodor Herzl, ideòleg del sionisme modern a finals del XIX, se celebrava una cerimònia modesta, convocada amb presses i que fins i tot es va haver d’avançar per no coincidir amb el sàbat. La lectura de la declaració d’independència va anar a càrrec de David Ben Gurion, activista jueu des de la seva joventut en els molt antisemites territoris de Polònia. Malgrat la precipitació de l’esdeveniment, les conseqüències serien molt duradores i difícils per a un Orient Mitjà que, des d’aleshores, fa gairebé setanta anys, no ha arribat a conèixer mai una pau completa.