Clavegueres i periodisme
L’entrevista, ambientada a la manera soviètica, però ja amb Khrusxov al Kremlin, que Jordi Évole li va fer a la televisió a l’agent encobert, comissari de policia o el que sigui, José Manuel Villarejo, va esvalotar alguns ciutadans. Concretament un grup de dones simpàtiques i educades que solen esmorzar diàriament a la cafeteria Farga, la de la Diagonal. L’expressió clavegueres de l’Estat sempre espanta la bona gent, que no té per què estar ben informada. Quan un periodista està en el que alguns defineixen com un bon moment professional, aconseguir una entrevista amb algú com Villarejo és apuntar-se un bon punt. Però a partir de certa edat, també professional, entens que el periodista ha estat utilitzat pel presumpte dolent per aconseguir el seu objectiu. Perquè els presumptes dolents no parlen quan vol un periodista sinó quan els interessa a ells. O quan li interessa a això que en diem poder. El millor exemple és el feliç cas Watergate, que, d’ençà que el president Trump segueix amb els seus murs i les seves coses, torna a estar de moda.
No van ser dos periodistes els que es van carregar Richard Nixon, aquell altre president que rumiava molt i suava en excés. Va ser el mateix poder el que va utilitzar dos periodistes per deslliurar-se d’un dels seus que li pesava massa. Va ser el mateix poder el que els va ajudar. Però a tots ens agraden determinades pel·lícules. I quan un personatge com Villarejo es posa la gorra i diu que no té por que el matin, el testimoni es converteix en espectacle, en pel·lícula.
Voler ignorar les anomenades clavegueres de l’Estat, que, per cert i encara que ens repugni, són necessàries, és una opció. I fer creure a alguns ciutadans que existeixen o poden existir estats on no són o no seran necessàries aquelles clavegueres és simplement mentir, enganyar. I això és potser el que ha de procurar deixar molt clar el periodista que s’enfronta a un agent encobert o amb gorra. Una cosa que no sempre passa. Està bé que per a l’ambientació d’una entrevista a la televisió el realitzador s’inspiri fins i tot en la sèrie Caso cerrado, però això és una cosa que el periodista ha de delimitar. Perquè la televisió, es vulgui o no, sempre acaba sent espectacle i no sempre periodisme.
Els que vulguin saber què són les clavegueres de l’Estat potser haurien de llegir les revelacions d’Alexandre de Marenches, que va ser director dels serveis secrets de França. El llibre es titula Secrets d’Estat i és una extraordinària entrevista de Christine Ockrent en la qual es demostra, per exemple, que si els soviètics es van entestar i van aconseguir arribar els primers a Berlín només va ser per aconseguir els arxius de la Gestapo on constava que molts francesos exemplars van treballar per als nazis. Aquells joves, pressionats, als quals se’ls va fer xantatge, es van convertir després en companys de viatge dels soviètics, en intel·lectuals i periodistes que, entre altres coses, denunciaven les clavegueres de l’Estat. Francès, per
descomptat.
Al discret comte de Marenches se’l coneixia amb el sobrenom de Porthos.