Orgull amb xampany
Les directores no solen convidar altres directores a les seves festes, però algunes escapem a aquesta norma no escrita
L’octubre del 2001, amb prou feines un mes després de l’atemptat de les Torres Bessones, vaig entrar al despatx de Glenda
Bailey, una britànica nova i or que sit z ada prou excèntrica i bona periodista com per agafa rel comandament d eH arper’ s Ba z a a r–enguany va celebrar el seu quinzè aniversari al capdavant de la històrica capçalera–. Després de descriure’m els núvols negres que sobrevolaven el Hudson i que contemplava amb horror des del seu ampli finestral de la torre Hearst –carrer 57 amb 8a–, li vaig preguntar quin era el seu estat d’ànim i el de la redacció, i em va respondre que, després de l’enfonsament anímic, s’havia imposat portar talons, més alts encara de l’habitual, per elevar l’autoestima trepitjant fort. Els talons com un acte de resistència. En aquell moment em va impressionar el gest, histriònic però alhora carregat de simbologia. La fe en l’estil podia amb l’abatiment. Hauria pogut subscriure-ho Diana
Vreeland, la dona que li va conferir a la publicació el caràcter de Bíblia del nou gust a meitat del segle XX: “L’estil t’ajuda a baixar les escales, a aixecar-te al matí. És una forma de vida. Sense ell no ets ningú. I no parlo de roba”, va sentenciar.
El dissabte 2 de novembre del 1867 va aparèixer el primer exemplar de Harper’s Bazar, llavors escrit amb una sola A. Aquell va ser un any d’avenços: el cirurgià i aristòcrata Joseph Lister va realitzar a Glasgow la primera intervenció quirúrgica sota condicions d’asèpsia, Alfred Nobel va inventar la nitroglicerina i Karl Marx va publicar el primer volum d’El capital .La greixada maquinària de la revolució industrial havia enfilat cap al progrés. En aquell context, la revista es presentava com “un almanac de moda, plaer i instrucció”. En les seves pàgines col·laborarien HenClinton–
ry James, Jack London o Norman Mailer, Man Ray, Henri
Cartier-Bresson o Robert Frank i els seus americans tristos.
Pocs haurien apostat que 150 més tard no només estaria més viva que mai, sinó que tindria 32 edicions internacionals. En la seva llarga etapa, Glenda Bailey ha elegit amb habilitat polítiques i actrius en les seves portades. I encara que ja haguessin posat Lauren Bacall o
Audrey Hepburn, va obrir el cànon, atrevint-se amb Lena Dunham, Beyoncé i Lady Gaga .Ipera aquest aniversari Madonna –una de les seves més bones amigues junt amb Dona Karan o Hillary va ocupar la portada amb una reivindicació que podia llegirse en plural: “Diuen que soc polèmica, però el més controvertit que he fet ha estat mantenir-me”.
Aquesta setmana, a la madrilenya Casa Velázquez –territori francès on resideixen artistes becats– amb un dels millors capvespres de la ciutat, es va celebrar el 150è aniversari des de l’edició espanyola. Una Naty Abascal amb pas de gasela, perquè per a ella la vida és una inesgotable passarel·la, va desplegar encants i brodats d’inspiració espanyola que tant es porten a París. Amb Paz Vega, que des que es va tallar els cabells i va fer anys va recobrar l’amor de les editores, o Verónica Echegui, el millor ritme de la nit, Macarena Gómez i les models Ariadne Artiles i Teresa Baca, va ballar la nova directora de
Bazaar, Yolanda Sacristán (exVogue). Les directores no solen convidar altres directores a les seves festes, però algunes escapem a aquesta norma no escrita, una altra vel·leïtat més del sector. Recordo quan Daniela Cattaneo, italiana pragmàtica que va estar a Vogue, em va dir en un ascensor de la Castellana: “Però quina barbaritat aquests dinars entre directores, si som competència ferotge. A Itàlia és impensable”. Emocionada, Yolanda Sacristán va anunciar la seva tornada a Hearst (abans Hachette) –a vegades els periodistes acaben on van començar, fidels a l’etern retorn nietzscheà– i la nit es va allargar fins ben entrada la matinada. Sacristán, amb l’editora Benedetta Poletti, va destacar una paraula: “Orgull”. El de la premsa en paper, el de la seva missió en la moda, el de l’històric llegat. Just quan el clam del World Pride 2017 ha oxigenat un Madrid amb brisa. Fins i tot el Prado i el Thyssen celebren L’amor divers i La mirada de l’altre. Escenaris per a la diferència,
adorant Caravaggio, Bronzino,
Goya o Bacon.