Exigir responsabilitats
El professor Bartlett Castellà apressa la classe política espanyola perquè busqui formes amb la finalitat que els responsables de les grans catàstrofes paguin els costos que causen, i que massa vegades acaba assumint l’Estat a costa dels contribuents: “Esperem que si hi ha responsables econòmicament solvents, assumeixin els costos dels danys. Comptem que l’Estat s’encarregarà d’exigir-los-hi. L’experiència, no obstant, ensenya que l’eficàcia en socialitzar les pèrdues no es correspon amb la de fer assumir les responsabilitats.”.
Els ciutadans, en general, valorem bé l’actuació de l’Estat com a socialitzador de pèrdues en cas de grans desastres. Tant se val que siguin a conseqüència del trencament de la bassa de residus d’una explotació minera que en arribar a un riu corren aigües avall contaminant-ho tot, de l’esfondrament d’un petrolier i la subsegüent marea negra que deixa un chapapote llefiscós o, encara més luctuós, fruit de l’estavellament d’un avió amb la pèrdua de la vida dels soldats que retornaven d’una missió de pau, les famílies dels quals no cobraven la indemnització d’accidents perquè l’empresa de transport no subscrigué l’assegurança pactada quan se la va contractar per l’agència logística de la Aliança Atlàntica.
Demanem a l’Estat que protegeixi els interessos generals i, també, els particulars afectats en aquestes circumstàncies. Quan posa els mitjans per mitigar els danys ens sentim protegits, amb independència que puguem valorar desigualment si la seva tasca preventiva va ser l’escaient o no.
Juntament amb això, esperem que si hi ha responsables econòmicament solvents, assumeixin els costos dels danys. Comptem que l’Estat s’encarregarà d’exigir-loshi. L’experiència, no obstant, ensenya que l’eficàcia en socialitzar les pèrdues no es correspon amb la de fer-ne assumir les responsabilitats. A través dels pressupostos de les administracions, es va donar resposta als danys causats pel trencament de la bassa d’Aznalcóllar, que va contaminar 4.500 hectàrees a la província de Sevilla (1998), pel petrolier Prestige (2002) davant les costes de Galícia o per l’avió Yak42 a Turquia (2003), en què viatjaven els nostres soldats. En canvi, a hores d’ara, no han indemnitzat ni la multinacional minera sueca, ni l’armador grec, ni la companyia britànica líder mundial en vols xàrter. Als Estats Units, però, sí que van cobrar dels causants del desastre petrolier al golf de Mèxic (2010).
Em sembla que a analitzar les causes d’aquesta reiterada indemnitat dels responsables civils quan són empreses estrangeres podrien donar-hi suport totes les forces polítiques. Per una vegada no per tirar-se els plats pel cap, sinó per mirar que en el futur, si una desgràcia així es repeteix, no li pispin la cartera al contribuent.