Bill Viola
El Guggenheim Bilbao dedica una gran retrospectiva al mestre del videoart
VIDEOARTISTA
El Guggenheim Bilbao dedica una retrospectiva al creador dels Estats Units Bill Viola, un dels grans mestres del videoart. L’exposició, que s’emmarca dins del vintè aniversari del museu, recorre 40 anys de trajectòria.
Les imatges són visualment fascinants i desarmen tant en la seva capacitat d’interrogar-nos que provoquen en l’espectador un efecte hipnòtic. Un home i una dona nus exploren els seus cossos envellits amb l’ajuda d’unes diminutes llanternes. Un ritual quotidià en què sembla que busquen evidències de malaltia o decadència. Agraïts d’estar vius, apaguen els llums i s’esvaeixen. El díptic, projectat sobre unes monumentals lloses de granit, es titula Home buscant la immortalitat/Dona buscant l’eternitat (2013) i forma part de la retrospectiva que el Guggenheim Bilbao dedica a Bill Viola, un dels grans mestres del videoart, que aquests dies passeja per les sales dissenyades per Frank Gehry transmutat en un espectador més, com si també ell mateix es preguntés pel significat profund d’una obra que des de fa quaranta anys s’involucra en qüestions fonamentals de l’experiència humana, el naixement i la mort, el patiment, la solitud, els processos de canvi, el renaixement i la transfiguració.
Viola, de 66 anys, està afectat per un problema de salut i en la seva nova visita a Bilbao cedeix la paraula a Kira Perov, la seva esposa i més estreta col·laboradora des de finals dels anys setanta. Ell té les visions, és el somiador; ella és la llevadora, la que l’ajuda a portarlos al món. Junts formen un tàndem perfecte. L’artista passeja acompanyat d’un dels seus fills per les immenses i enfosquides sales del museu, que de sobte adquireix la qualitat d’una catedral. Assegut en un banc contempla absort la imatge del seu jove cos nu, congelat en un salt en l’aire, un temps detingut que paralitza tota l’acció però no les aigües ondulants sobre les quals l’artista anava a capbussar-se. Es tracta de L’estany reflectant, una de les seves primeres obres, del 1977, en la qual, a manera de manifest, ja condensa alguns dels temes que desenvoluparà en el seu treball posterior, com els límits de la percepció i la relació de l’home amb el món que l’envolta.
Bill Viola és l’únic videoartista mainstream que connecta amb grans audiències. La de Bilbao, comissariada per Lucia Aguirre i patrocinada per Iberdrola, és la seva exposició més important des de la retrospectiva que el 2014 li va dedicar el Grand Palais de París, visitada per prop de 300.000 persones. S’hi han reunit 27 projectes, des de les seves primeres obres experimentals a l’impactant Naixement invertit (2014), que es projecta en una pantalla de cinc metres d’altura fixada a terra: un home dret, sobre un escenari buit, se sotmet a un eixordador diluvi de líquids que sembla que sorgeixin de la terra (la pel·lícula es projecta al revés) i rugeix a les nostres oïdes amb la força d’una inundació. El líquid va canviant del negre al vermell, el blanc i finalment l’aigua. El cicle vital subvertit, la mort com a transformació,
L’exposició recorre quatre dècades de trajectòria a través d’una trentena de treballs Dialoga amb els vells mestres i els tradueix a la nova sensibilitat ontemporània
de la foscor sorgeix la llum.
El 1991 es produeix un fet fonamental en la vida de l’artista, que repercuteix sobre la seva obra de manera immediata: la mort de la seva mare al febrer i el naixement del seu segon fill nou mesos després. Cel i Terra (1992) presenta dos monitors desposseïts de les seves carcasses i enfrontats a l’altura dels ulls de l’espectador. Un transmet la imatge d’un nounat, l’altre l’agonia d’una anciana. La vida i la mort projectant-se l’una en l’altra. Els innocents (2007) mostra el pas dels joves a la vida adulta a través d’una cortina d’aigua i a Els somiadors (2013) recupera una experiència viscuda en la infantesa, quan amb sis anys va caure en un llac i es va sentir arrossegat fins al fons sentint una estranya pau i tranquil·litat.
Viola fa ús de la tecnologia ultramoderna i la fa servir d’una forma molt complexa i sofisticada, amb ple domini de les seves possibilitats, però sovint les seves obres s’inspiren en la pintura clàssica. No en va ha estat anomenat “el Caravaggio de l’era vídeo” pel seu diàleg permanent amb els vells mestres, com si reescrigués un text antic i l’adaptés a la nostra sensibilitat contemporània. La visitació de Potorno està al darrere de La salutació (1995), en què alenteix el moviment extremadament lent, cosa que permet seguir el desplaçament de l’emoció i les variacions d’intensitat en les expressions. I la pintura de Vermeer ressona en L’habitació de Catalina (2001), on mostra els rituals quotidians d’una dona solitària en la intimitat de la seva llar.
L’exposició inclou també els seus treballs per a l’òpera Tristany i Isolda, que va dirigir Petar Sellars, i la monumental Avançant cada dia (2002), la seva producció de més envergadura, configurada per cinc obres que es projecten simultàniament sobre la paret com si fossin frescos renaixentistes.