‘Setmana roja’ a Canàries
Alexis Ravelo fa un salt a la novel·la històrica i narra la Setmana Roja de La Palma, els dies en què la rebel·lió franquista va fracassar a les illes
El novel·lista Alexis Ravelo recupera a Los milagros prohibidos la memòria dels primers dies de la Guerra Civil a l’arxipèlag canari, quan un error de comunicació dels feixistes va permetre al govern armar-se i resistir una setmana l’atac dels militars amotinats.
Una altra novel·la sobre la guerra civil espanyola. Un no pot reprimir un llarg esbufec d’elefant davant les expectatives que desperten, inicialment, les 327 pàgines de Los milagros prohibidos, d’Alexis Ravelo. A sobre es desenvolupa a l’illa de La Palma, a la quinta forca, en un escenari claustrofòbic, en poc més de 700 quilòmetres quadrats de principalment roques volcàniques: no trobaran un lloc tan petit on tots els camins es fan tan llargs. La Palma és un racó paradisíac que, si se t’entravessa, es torna molt inquietant. A més, se suposa que l’autor de
Los milagros prohibidos és dels bons, que cal donar-li una oportunitat, que si li ha agafat per aquí, doncs... El de Tenerife ha guanyat el premi Hammett, el Tormo de Las Casas Ahorcadas, el Novela Negra Ciudad de Getafe... I també ha escrit molts contes, obres de teatre, històries per a nens i per a joves. I de xaval va ser cambrer i... Ara va i, tot inquiet, fa un salt a la novel·la històrica. Afortunadament es llegeix molt de pressa. Fins i tot els més reticents podran acabar-la sense esforç.
Recorden Señales, la pel·lícula de M. Night Shyamalan? Explica les peripècies d’una família de grangers de Pennsilvània durant una invasió alienígena del planeta. Són molt lluny de l’enrenou. La seva granja està tan aïllada que no tenen ni idea del que passa a la resta del món, de com va la invasió... “La Setmana Roja de l’illa de La Palma va ser un episodi relativament poc conegut de la Guerra Civil, sobretot poc conegut a la Península”, va detallar uns quants dies enrere el mateix Ravelo.
L’autor va passar un parell de dies a Barcelona promocionant aquest llançament de Siruela, gaudint en actitud planera de les exageracions de càmera ràpida de la gran ciutat, sorprenent-se del moviment que algunes llibreries molt bufones del centre de l’urbs presenten durant els matins dels dies laborals, i del fet que algunes fins i tot disposen de cafeteria, cuina i un pati al fons on, a més de menjar i beure, un també pot fumar un cigarret després de l’altre.
“Durant molt de temps, fins a pràcticament els vuitanta, el record de l’episodi de la Setmana Roja de La Palma només va ser recollit per la memòria petita de l’illa, pel boca a orella. Fa molt que volia escriure aquesta història. En un primer moment l’aixecament no triomfa perquè el telegrafista no porta el missatge al capità, sinó al delegat del Govern, que forma una milícia de tres mil homes en defensa de la República. I a Tenerife triguen tres dies a assabentar-se que l’aixecament no va triomfar ni a La Palma ni a l’illa de La Gomera”. Però aquella ‘Setmana Roja’ amb prou feines va durar... “El 25 de juliol va arribar al port de Santa Cruz de La Palma el canoner Canalejas amb ordres de sotmetre la capital. Per evitar una confrontació a la ciutat i creient que els reforços arribarien aviat, els milicians van fugir a la muntanya i allà, atrapats a l’illa però protegits per la seva orografia, es van convertir en els primers maquis. Sí, aquestes illes són com unes cagadetes al mapa, però per dins són infinites, abruptes, molt perilloses. Els castellans van trigar 20 anys a conquerir Tenerife! Als anys quaranta encara hi havia alçats a les muntanyes, alguns dels quals van mantenir la dignitat sent fidels a si mateixos”.
Ravelo ens explica aquesta història des del punt de vista dels seus protagonistes, des del seu aïllament i circumstància,
des de molt a prop. I per això recupera d’una manera molt acurada el lèxic d’aquell moment, els seus costums més quotidians, la seva manera de menjar i cuinar, la roba... Al cap de molt poques pàgines l’autor ja aconsegueix que el cantaire accent d’aquelles terres ressoni tota l’estona al cervell del lector. Un hi viatja. Ravelo va començar a documentar-se fa sis anys, i en fa
dos es va posar a escriure Los milagros prohibidos.
“Volia explicar la història des del punt de vista dels seus protagonistes, com si l’expliquessin ells, mirant el món amb els ulls d’un altre”. Los milagros prohibidos també és la història d’un triangle amorós entorn d’Emilia. A un costat hi ha Agustín, el seu marit, el mestre republicà fugit a la muntanya... I a l’altre Floro, el falangista que el persegueix, que rastreja les seves empremtes... I malgrat que les afinitats i simpaties polítiques de l’autor construeixen els personatges, a la fi no són tan maniqueus com caldria esperar. “El llibre és un cant a la coherència, una crida al record”, opina ell.
“Sí, és veritat que ja s’han escrit molts llibres sobre la Guerra Civil, però entenc que la majoria s’han fet interpretant la història des del present. Jo vull transmetre una sensació d’aïllament i incertesa que per aquelles dates es vivia a l’illa. Crec que en aquelles muntanyes es van amagar moltes claus que ens permetran entendre més bé què va passar en aquella guerra... i el que va passar després...”. Ravelo també diu que sí, que aquests paratges es poden tornar molt inquietants, però que els illencs vencen la claustrofòbia mirant a l’horitzó, a l’infinit.
“L’aixecament va punxar perquè el telegrafista va portar el missatge al delegat del Govern, i no al capità” “Els castellans van trigar 20 anys a conquerir Tenerife! Als anys 40 encara hi havia alçats a les muntanyes”