El Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, creat amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, continua sent un referent esportiu mundial.
Quan Joan Antoni Samaranch va pronunciar l’octubre del 1986 la cèlebre frase (“À la ville de... Barcelona!”) es va activar un frenètic compte enrere a Catalunya. Tot havia de transformar-se i modernitzar-se. La crida dels Jocs Olímpics va comprometre institucions i societat civil a estar a l’altura, a deixar enrere complexos derivats d’èpoques fosques i a abraçar el futur. Plans arquitectònics integrals (l’obertura al mar de Barcelona) van modificar la ciutat visualment, però també hi va haver una certa metamorfosi anímica. La ciutadania es va fer seu el projecte. Calia oferir al món la millor imatge.
“Però, Joan Antoni, això és un edifici que no té res a veure amb un centre d’alt rendiment! I som a sis anys de Barcelona’ 92!” “Tranquil! Imaginació i ganes de treballar!” “Buff!”, aquest és el diàleg que va mantenir Bonifacio Cedrún, antic cap d’equipaments, amb Samaranch aquell 1986 segons es recull en un llibre commemoratiu dels primers 25 anys del CAR. L’esport espanyol, a mitjans dels vuitanta, necessitava una empenta radical per millorar les seves prestacions en la cita olímpica, així que es va convertir en urgent construir un gran equipament en què es concentressin els millors atletes i se’ls acompanyés cap al gran desafiament. El novembre del 1987 es va firmar un acord segons el qual la Seguretat Social cedia a la Generalitat les instal·lacions del CMR (Centre Mutual d’Accidentats de Treball). Al voltant d’aquell edifici, embrió del que acabaria sent el CAR, s’ha anat construint una ciutat en la qual només entren els elegits.
El CAR avui és un centre d’elit. Així que la barrera d’entrada es tanca a l’esquena del visitant, s’hi respira esport. Ja des de la recepció, el panorama pot ser el següent: uns adolescents repassant les seves bosses de menjar abans de desplaçar-se al Club de Golf Terramar; un parell de metges especialistes creuant el gran passadís central, decorat amb grans plafons de temàtica esportiva i motivadora; un grup de gimnastes camí de l’entrenament i, en direcció contrària, un altre de nedadors afanyant-se per no arribar tard a classe. El CAR és un centre integral. L’objectiu és que l’esportista ho tingui tot al seu abast sense haver de sortir. Pràctica esportiva, estudis (institut públic propi) i els millors especialistes al seu servei: entrenadors, metges, psicòlegs, fisioterapeutes, dietistes, biomecànics... Les disciplines olímpiques manen però per Sant Cugat passen, per posar un exemple, els millors pilots de Moto GP o del Dakar a fer proves cada temporada. Òbviament l’objectiu final és l’èxit, la medalla (són 45 les olímpiques aconseguides per atletes que han passat pel CAR en aquests anys), però hi ha altres reptes per atendre. Ramon Terrassa, director del centre, destaca projectes menys visibles però igualment valuosos com el del seguiment i suport als esportistes quan aquests abandonen les seves carreres a base de convenis laborals; o el programa de solidaritat olímpica, que permet fer ús de les instal·lacions a esportistes de països amb menys recursos. La passió de Terrassa és l’esport paralímpic. “Aquí s’entrenen autèntics campions les històries dels quals mereixerien sortir més a la llum”, reivindica.
El CAR controla un pressupost que es mou al voltant dels 11 milions d’euros, finançats en part a través de subvencions públiques però amb una important aportació de fons propis que sorgeix de les concentracions d’esportistes i seleccions d’altres països. Aquesta barreja d’habitants procedents de diferents racons del món també és part de la seva riquesa. L’intercanvi d’informació i experiències entre els seus habitants, però també entre entrenadors i científics, exerceix de font retroalimentadora de coneixements. Tot acaba sumant.
Gervasio Deferr (gimnàstica), Mireia Belmonte (natació), Joel González (taekwondo), Gemma Mengual i Ona Carbonell (sincronitzada) són els productes estrella
ELS SEUS CAMPIONS Gervasio Deferr, Mireia Belmonte, Joel González, Gemma Mengual i Ona Carbonell...
EL REPORTATGE El Centre d’Alt Rendiment farà 30 anys. Els Jocs del 92 van impulsar un projecte que avui és una referència al món
del CAR, però són milers els que han passat per aquí. Un passeig per les instal·lacions descobreix les seves gegantines dimensions. I els projectes no s’aturen: la joia de la corona és el Mòdul, construït l’any 2012 i un autèntic paradís per a nedadors, waterpolistes, saltadors i gimnastes, entre d’altres. Entrar al Mòdul és fer-ho a l’avantguarda de l’esport. En un departament, un científic rep un futbolista per anticipar possibles lesions, tot està motoritzat. En un altre, un individu s’introdueix en una habitació de clima per sotmetre’s a condicions extremes: calor, fred humitat... De nou a l’exterior, l’última cosa i més vistosa és la construcció d’una rampa per practicar ni més ni menys que l’skeleton.
No és estrany que el CAR tingui la secretaria general d’entre els 41 centres d’alt rendiment de tot el món. És una referència.
Al gimnàs, uns joves altament preparats assagen la seva pròxima competició de terra. L’entrenador connecta el seu dispositiu mòbil a una paret. Sonen aplaudiments i rumors de grada. Simulen que competeixen. Benvinguts al CAR.