Un decàleg sobre les normes que han de seguir els polítics per fer els seus discursos més interessants.
Decàleg per millorar l’oratòria dels polítics i que el seu missatge arribi als ciutadans i resulti memorable
Un documental de fa uns quants anys sobre l’avorriment donava les claus de per què els discursos polítics resulten tediosos i interminables. No cal estendre’s en els motius, presents en la ment de tots, però la bona notícia és que hi ha solució: el màrqueting polític ofereix tècniques perquè un discurs sigui una eina de comunicació eficaç i alhora resulti memorable o simplement amè. Aquest és un decàleg per seduir l’audiència, elaborat a quatre mans entre el sociòleg i expresident de l’Associació de Comunicació Política David Redoli i el professor associat a l’Institut d’Empresa i formador en comunicació Javier Bernad.
1 L’ESPECIALISTA. Un polític de cert nivell ha de tenir qui li escrigui els discursos perquè no pot assumir aquesta feina, encara que ha de proporcionar les idees clau i té l’última paraula sobre el text. “El logògraf és una figura molt habitual en països com els Estats Units o el Regne Unit –subratlla David Redoli–, però no a Espanya, on alguns s’avergonyeixen de dir que els escriuen els discursos, encara que sigui així”. El text ha de reflectir la personalitat de qui el pronuncia. Per això l’ha de corregir fins que el senti seu. “No pot ser que mentre pronuncien un discurs per dins pensin: ‘Quina ximpleria estic dient, no va gens amb mi!’ El polític ha de donar-li la seva personalitat”, subratlla Javier Bernad. 2 UNA PEÇA ARTESANAL. La major part dels discursos de rutina s’escriuen en el context en el qual seran pronunciats. “És molt estrany que et diguin: ‘En un mes donem un discurs’, normalment es fa amb 48 o 72 hores d’antelació o 24 hores si és en campanya electoral”, apunta Redoli. Cal captar l’impacte emocional del moment; si està passant una cosa important al país cal incloure-ho, afegeix.
3 PARLAR MENYS. “Com menys duri un discurs, millor –adverteix Javier Bernad–. A les audiències els encanten els discursos curts, no escolten algú que parla sense parar. En una conversa, cada interlocutor parla de mitjana 30 segons i se li fa atenció perquè cal donar la rèplica, però al Congrés només cal veure els diputats distrets amb el mòbil”. Bernad apunta que 20 minuts és un temps raonable per a la majoria dels discursos. Redoli hi coincideix. “Els bons discursos rares vegades passen de 15 minuts, a partir d’això la gent sol desconnectar i n’hi ha d’excel·lents de 7 minuts”, assenyala.
4 EN VEU ALTA. El discurs cal portar-lo preparat de casa, no llegir-lo just abans. “Cal escenificar, fer pedagogia amb els ciutadans i per a això cal entrenar-se, llegir en veu alta i que ho escolti un altre, a veure com sona”, apunta Redoli. “Cal posar-se dret i assajar, dir-ho almenys cinc vegades –subratlla Bernad–, quantes més millor, encara que el llegeixis”. No s’ha de tenir por de llegir, subratllen tots dos. “Els bons polítics llegeixen, però és més senzill llegir si ho has preparat”, apunta Redoli. Val a dir també que el teleprompter (una discreta pantalla que va passant el text) és molt útil en els discursos, ja que permet aixecar la vista del faristol i del paper,
però a Espanya s’utilitza molt poc.
5 UN MISSATGE. El polític s’ha de preguntar per a què dona un discurs, apunta Redoli, perquè de vegades no queda clar; si és per fer una proposta, ha de ser un discurs propositiu però si en canvi és per defensar-se, ha de ser de defensa. I cal centrar-se en un sol missatge o dos, tres com a molt, apunta. “Un de sol i senzill, un únic missatge fàcil de traslladar –puntualitza Bernad–, si en llances més no n’arribarà cap. Si has de donar diversos missatges, busca una idea força, un paraigua que ho unifiqui tot”.
6 AMB METÀFORES. És el recurs estrella en política. “Aconsegueix que la gent relacioni el que diu el mandatari amb les seves pròpies experiències, des dels grecs és un recurs habitual i molt útil”, assenyala Bernad. “Tenen un poder comunicador enorme, però cal conèixer-les bé i saber utilitzar-les”, afegeix Redoli, que recomana també l’ús d’altres figures retòriques.
7 ESTRUCTURA SIMPLE. Cal arrencar amb un element que cridi l’atenció, subratlla Bernad, continuar amb una estructura senzilla de seguir i tancar amb alguna cosa vistosa. Els discursos polítics s’organitzen en blocs de temes, però també se’ls pot donar l’estructura problema-solució, afegeix. Per a Redoli, un discurs s’estructura com el guió d’una pel·lícula, amb una introducció sobre el tema fresca i atractiva, després el nus que ha de contenir una part emocional i una altra de racional amb les dades i un desenllaç que ressalti la idea principal. “No s’ha de tenir por de repetir, cal dir el mateix de maneres diferents i tancar amb la idea força del discurs”, afegeix.
8 EL QUE NO ES DIU. El llenguatge no verbal comunica més que el mateix discurs. “El moviment de mans ha d’acompanyar el que està dient, els girs del cos i del cap, les mirades”, apunta Redoli. “Si tens un faristol has de quedar-te quiet, però tots es posen a ballar i denota nervis –subratlla Bernad–. Cal clavar-se a terra i no moure’s, tret de de cintura cap amunt. I mai agafar-se al faristol perquè indica manca de seguretat, si de cas es pot reposar les mans un moment, lleugerament”.
9 PER A LES CÀMERES. “Tant de bo el Congrés fos un estudi de televisió! Si donessin més importància a la comunicació i es preparessin més les intervencions, moltes més persones veurien les sessions i s’interessarien per la política”, assegura Javier Bernad. “Haurien de pensar en la gent que els veurà per la televisió i facilitar la tasca dels mitjans, deixar els missatges clars, amb frases que es puguin destacar”, afegeix David Redoli.
10 SE’N POT APRENDRE. “Parlar en públic és fàcil, però d’això a haver-ho preparat i fer-ho bé hi ha un món i el problema és que la gent no vol aprendre’n, van a sortir del pas”, apunta Javier Bernad. I no hi ha casos perduts. “N’hi ha prou amb sis hores per als casos més difícils, ho he vist moltes vegades. Dones les pautes que hauria de seguir, el que fa bé i el que ha de canviar, i després només queda practicar. Això és molt fàcil”, assegura.