Fa du s dè ades ue l xcolòni ritànica a fer l pr r pas de la seva absorci r part de la Xina.
Als dotze anys Karen Wong no tenia ni idea del que significava que Hong Kong fos tornat a la Xina. D’aquell primer de juliol del 1997 en què el Regne Unit va retornar a Pequín l’enclavament territorial després de 156 anys de període colonial, aquesta dona de 32 anys només recorda que va ploure moltíssim i que va sentir dir als seus pares que fins i tot el cel estava disgustat amb la retrocessió. Va ser un comentari que llavors no va entendre.
“Algunes persones deien que els britànics no ens havien protegit i que ens van tornar a la Xina, però jo creia que havien estat bons amb nosaltres”, diu la Karen, que treballa com a estilista en una perruqueria i evoca una infantesa feliç i una escola en què les lliçons eren en anglès i hi havia molt de temps per jugar.
Segurament els seus pares tenien raó per amoïnar-se. Als anys noranta del segle passat, Hong Kong es trobava en el seu moment àlgid. Era la porta d’entrada a la Xina per a totes les empreses que volien fer negocis amb el gegant asiàtic. El seu mercat borsari era el més important d’Àsia, juntament amb el de Tòquio, el seu port era el que registrava més tràfic del planeta i la seva economia era pròspera. Una situació envejable que ha anat desapareixent mentre creixia el protagonisme de la Xina i el pessimisme sobre el futur d’aquest enclavament, que com més va menys marge de maniobra té com a aparador del gegant asiàtic.
La Karen percep ara amb tota cruesa els efectes d’aquell dia plujós del juliol del 1997. Aquell Hong Kong feliç que ella coneixia s’ha transformat en una ciutat plena d’incerteses. El seu sou de 10.000 dòlars hongkonguesos (1.170 euros) per la seva feina en una perruqueria de Kowloon li dona just per viure i reconeix que el que més la preocupa és no tenir un lloc on viure quan es jubili. “M’horroritza pensar que puc acabar com la germana Wong”, comenta.
La germana Wong és una de les 5.000 velletes conegudes com les àvies del cartró que recullen i venen cartrons per subsistir. De 65 anys, cobra una pensió mensual de 350 euros en qualitat d’exfuncionària. Sense casa, ni suport familiar, se la pot trobar empenyent el seu carro metàl·lic per Sham Shui Po (un dels barris més pobres de la ciutat), per revendre’ls i treure’n uns 100 euros al mes. Fa poc va ser detinguda per vendre cartró sense llicència a un dòlar la peça. L’enrenou que es va organitzar va obligar la policia a retirar els càrrecs.
La Karen i la Wong són només dues de les moltes persones que viuen angoixades per l’especulació immobiliària que s’ha apoderat de la ciutat i que ha elevat el preu mitjà del metre quadrat fins als 13.000 euros. Una tarifa que fa que accedir a la compra d’un habitatge s’hagi convertit en una quimera per a les noves generacions i moltes famílies es mudin cada any a la recerca de pisos amb lloguers més assequibles. “És una tendència a l’alça imparable, a la qual han contribuït en gran part els compradors xinesos de l’altre costat de la frontera”, apunta Michael Evans, un veterà agent immobiliari.
L’últim exemple d’aquesta fal·lera per adquirir propietats l’ha protagonitzat Kwan Waiming, director executiu de la financera Huarong Investment Stock, que ha pagat 593.981 euros
per una plaça de pàrquing a l’oest de la ciutat. Una xifra al·lucinant que va deixar sense alè la Karen, que viu en un pis subvencionat de 40 metres quadrats amb els seus pares i aspira a poder accedir al seu propi pis, també d’ajuda pública. Però per això haurà d’esperar a fer 40 anys i ingressar aleshores menys de 1.325 euros mensuals.
I és que la Karen, forma part del 46% de la població que s’està en un habitatge subvencionat perquè la seva nòmina no arriba als 1.250 euros, que és el salari mitjà d’aquesta urb, on es concentra el nombre de Ferraris més gran del planeta. Un sou que fa palesa la gran desigualtat que hi ha en aquesta ciutat on un de cada cinc habitants viu per sota del llindar de la pobresa i les deu persones més riques tenen el 48% del total de l’economia. Una diferència cada cop més gran perquè els sous no creixen al mateix ritme que les despeses.
Aquesta creixent desigualtat provoca precisament un dels neguits més punyents dels joves, que els va empènyer a la tardor del 2014 a sortir al carrer i ocupar el centre de Hong Kong durant 79 dies. Van ser unes protestes mai vistes fins aquell moment a la ciutat i van inquietar Pequín, que va viure tot plegat com un repte. Els joves reclamaven a les autoritats locals respostes a les depriments perspectives d’ocupació i de vida que s’obren per a ells davant el declivi que perceben d’aquesta ciutat com a focus de prosperitat. Des d’aleshores, aquests joves són la font més destacable de preocupació i frustració del Govern xinès.
I és que el futur d’aquestes generacions és el que tradicionalment ha enfrontat Pequín amb els hongkonguesos. Després de la devolució, el règim comunista va introduir ràpidament l’ensenyament del mandarí a les escoles primàries i secundàries, en detriment de l’anglès i del cantonès, cosa que va generar fortes critiques. La situació va empitjorar uns anys després, quan Pequín va voler modificar els plans d’ensenyament i introduir matèries que enaltissin els assoliments del Partit Comunista. Un pla que va provocar protestes massives i que es va acabar retirant.
A Pequín, tot i això, no han llançat la tovallola i creuen que guanyar la confiança de la joventut és el seu principal repte. No ho tenen fàcil. “Jo crec que no té gaire sentit pertànyer a la Xina”, diu James Lau, un noi de 20 anys que serveix begudes en una popular cadena de cafeteries. “M’agrada molt Hong Kong, hi he nascut i soc hongkonguès; els meus amics, la meva generació, ens sentim d’aquí i no tenim bona impressió de la Xina”. La seva afirmació confirma un recent sondeig que assenyala que només el 3,1% dels joves s’identifiquen com a xinesos.
Aquest sentiment localista i desafiador cap a Pequín és el que condueix molts hongkonguesos a veure amb pessimisme el futur d’aquesta ciutat, que concentra el major nombre de gratacels del món (més de 300). Consideren que el xoc amb Pequín és inevitable per part de les noves generacions, que veuen el retorn a la Xina com l’origen de tots els mals. Pensen que mentre el gegant asiàtic ha sabut aprofitar els avantatges de la retrocessió, la metròpoli meridional ha vist com es transformava la seva estructura econòmica i social sense beneficiar els joves, que veuen perillar les seves llibertats i drets.
“Emfatitzar la identitat de Hong Kong i el sentiment antixinès no és gens nou” diu Yau Waiching, líder del moviment Youngspiration i un dels dos joves polítics que el 2016 van ser expulsats del Parlament per expressar sentiments antixinesos durant la presa de possessió dels seus escons. Un cas inèdit que va portar tres mil lletrats hongkonguesos a protagonitzar una marxa de protesta silenciosa.
“Aquest sentiment és cada cop més fort a causa de la intromissió del Govern xinès en la vida de Hong Kong”, diu Agnes Chow, secretària general del partit Demosisto. Una sensació d’inseguretat i de tenir amenaçades les seves llibertats per Pequín que es va accentuar el 2015, quan va esclatar el cas dels llibreters. Cinc treballadors d’editorials que publicaven obres crítiques sobre el règim comunista van desaparèixer i van reaparèixer mesos després a l’altre costat de la frontera i sota la custòdia de Pequín.
Aquest neguit va augmentar al febrer, quan es va saber que un empresari xinès, amb passaport canadenc i resident a l’excolònia, va sortir de l’hotel acompanyat d’uns agents de seguretat xinesos i mai més se n’ha sabut res més.
Els dos casos han fet trontollar uns principis que semblaven intocables a Hong Kong, com són la llibertat d’expressió i l’actuació de les forces xineses en una ciutat on no tenen jurisdicció segons el principi d’“Un país, dos sistemes” que regeix la relació entre la ciutat i Pekin. Uns afers que fan dubtar els hongkonguesos que el règim comunista compleixi la seva promesa de quedar al marge de l’excolònia fins al 2047.
Tot això ha generat a la Karen, que com molts hongkonguesos és políticament apàtica, un fort sentiment antixinès continental (el de l’altre costat de la frontera). Els atribueix tots els mals que pateix la ciutat, com són el preu de l’habitatge, la contaminació o el deteriorament dels serveis socials. “Mirant cap enrere, ara entenc per què la gent gran volia el 1997 que Hong Kong continués sota domini britànic”, afirma.
Joan Dedeu, de China Consultants, un profund observador de l’excolònia, on va arribar el 1987, opina que no totes les incerteses que planen sobre la ciutat són imputables a la Xina. “Falta un projecte de ciutat clar”, indica. Segons ell, l’urbs s’havia mantingut les darreres dècades dalt de tot aprofitant l’aperturisme gradual de la Xina, però que ara li ha arribat el moment de triar. “Pot escollir entre transformar-se en una gran metròpoli amb un projecte de ciutat sostenible, que generi riquesa i llocs de treball de qualitat i posi fi així a totes les incerteses que l’amenacen, o convertir-se en una de les deu grans ciutats de la Xina”, precisa Dedeu, per a qui “el futur està en mans dels hongkonguesos i els seus líders”.
“Si tens confiança en la Xina i en Hong Kong, tot anirà bé. Si no hi creus, sorgiran mil preguntes i mil dubtes”, va dir el 1997 el llavors portaveu del Govern de Hong Kong, Joseph Cheung, sobre l’estat d’ànim de la relació entre la ciutat i Pequín. Dues dècades més tard, la seva afirmació continua sent vàlida. O no.
EL PROBLEMA DE L’HABITATGE
El 46% de la població viu en pisos subvencionats a causa dels seus baixos salaris
PROMESES INCOMPLERTES
Molts habitants de Hong Kong dubten que Pequín se’n mantingui al marge fins al 2047