La propagació

Qualsevol que conegui mínimament l’administració local es farà una idea de la transcendència del que va passar ahir al paranimf de la Universitat de Barcelona: és la propagació del conflicte.

El compromís adquirit pels més de cinc-cents alcaldes que van avalar públicament el manifest de l’Associació de Municipis per la Independència significa que el xoc, fins a ara circumscrit a la Generalitat i al Govern central, s’estén als municipis catalans.

Els alcaldes, diversos milers de regidors –subscriguin o no la declaració– i uns altres milers d’empleats locals adscrits al seu servei hauran de prendre partit i assumir les conseqüències tant si col·laboren en l’organització del referèndum com si opten per no fer-ho.

Si alguna virtut té la política local sobre la resta de nivells de la responsabilitat pública és la proximitat. L’alcalde exerceix no només al saló de plens: ho és també a la cua del pa, a la fila del supermercat i a la porta de l’escola. A diferència del que passa al Parlament o al Palau de la Generalitat, severament blindats, als pobles i ciutats l’adversari no és a tres hores d’AVE. És al replà de l’escala.

Tret que canviïn molt les coses, i no sembla que això hagi de passar, es convocarà el referèndum sense l’aprovació de l’Estat, és a dir, sense emparament legal . Baixant a l’escenari municipal –una implicació que resulta imprescindible per a l’èxit de l’1 d’octubre– el conflicte es trasllada al costat de casa i sense atenuants ni eximents més enllà de les pròpies conviccions . I així, els riscos es multipliquen exponencialment.