‘Jo ja ho sabia’
Hi ha un rum-rum entorn de les decisions sobre el procés independentista que té un aire de resignació, d’un acomodat jo ja ho vaig dir, jo ja ho sabia. L’embrió és la constatació que la força del Govern no es troba en la taula del Consell Executiu, cada dia més relegat si no és per buscar culpables, sinó en la mobilització ciutadana que garanteixen les entitats sobiranistes i els ajuntaments, disposats a implicar-se sense manies en l’organització del referèndum. “Com més siguem millor i fins al final”, és des d’ahir la consigna municipalista. Millor perquè la consulta pugui equiparar-se en les formes a una jornada electoral, almenys als locals posats a disposició del Govern; i millor perquè el convenciment del pont de comandament governamental és que no “ens poden tancar a tots a la presó”. El sobiranisme no té por de la presó, té por de la por. I aquesta avança.
Els passos de l’executiu de Carles Puigdemont estan coberts d’un aire de desemparament que hauria de ser incompatible amb el repte que planteja un full de ruta que arriba al seu deadline de 18 mesos. El fiasco de l’acord marc per al subministrament d’urnes no és l’únic problema perquè qui més qui menys ho sabia fa setmanes o ho va dir a qui ho havia de saber. En la primera reunió de la mesa de contractació –aquesta que es va constituir amb alts càrrecs per protegir els funcionaris–, es va retirar l’oferta d’una empresa i, de les dues restants, una plantejava seriosos dubtes de viabilitat. Això va ser fa un mes i tot i així les esperances es van bolcar en una única possibilitat que no es va acabar de materialitzar. Ara s’esgrimeix la llei de contractes públics per justificar una negociació directa però la pregunta torna a ser qui està disposat a subministrar urnes.
En espera de les explicacions promeses, Puigdemont i Junqueras es multipliquen en reunions però la intendència del referèndum no es veu per enlloc i provoca la incomoditat de no pocs consellers. En paral·lel, les suspicàcies entre ERC, PDECat i la CUP augmenten fins al punt de convertir la convivència parlamentària en una tortura més enllà del referèndum; però també entre les entitats independentistes, amb Òmnium convertit en dit acusador d’hipotètiques baixes sobiranistes.
Obvien que ja no es pot protegir els funcionaris de les actuacions de la Fiscalia i la Guàrdia Civil, que esprem a fons el seu paper de policia judicial organitzant un festival d’interrogatoris a treballadors de la Generalitat en la comandància de la Travessera de Gràcia. Una altra cosa és l’error de càlcul que suposa apuntar al Pacte Nacional pel Referèndum. Es posa sota sospita una plataforma que va reunir més d’un centenar d’entitats i que no es va moure del marc constitucional per reclamar una consulta pactada.
Els errors d’un són els guanys de l’altre també a Catalunya, com mostrarà la segona entrega de l’enquesta de La Vanguardia .Ien espera d’un marc legal, urnes, cens, sistemes informàtics, comissions de verificació... a les dues trinxeres, resignades al xoc, sona aquell molest eco dels llestos: jo ja ho vaig dir i jo ja ho sabia...
El fiasco de les urnes no és l’únic problema; fa un mes que hi havia dubtes sobre el resultat del concurs