La socialització de l’1-O
Fins al setembre s’intentaran evitar firmes comprometedores sobre el referèndum unilateral. Així que aquest juliol és el mes de les escenificacions i d’apuntalar el relat d’un poble sotmès a un Estat autoritari.
El juliol serà el mes de les escenificacions. Fins ara cap membre del Govern actual no ha firmat res que pugui comprometre’l gaire relacionat amb els preparatius del referèndum (excepte el frustrat acord marc per comprar les urnes, que va quedar desert) i la intenció és no fer-ho fins al setembre, quan els dirigents del procés preveuen que l’efervescència independentista assolirà el màxim apogeu. Mentrestant, el calendari s’omplirà d’actes revestits de solemnitat com el d’ahir, protagonitzat pels alcaldes independentistes.
Inicialment es va estudiar que els responsables dels 500 municipis convocats a l’esdeveniment d’ahir (que apleguen aproximadament el 40% de la població) firmessin un compromís amb el referèndum unilateral, però al final es va desestimar per evitar noves actuacions judicials. La pròxima fita iconogràfica en el tortuós camí processista serà dimarts, quan el president
Carles Puigdemont explicarà com pensa fer possible el referèndum.
La voluntat d’eludir l’acció judicial abans del setembre limita la capacitat per organitzar la consulta en els termes en què va ser promesa. Rebobinem un instant: les eleccions considerades plebiscitàries pel seu convocant, Artur Mas, van atorgar una majoria que els partits independentistes van interpretar com una victòria per declarar la secessió en el termini de 18 mesos, però a mig camí el discurs es va modificar i es va situar el referèndum a l’horitzó. Ja que no hi havia argument per repetir un 9-N, el Govern va al·legar que aquest nou referèndum seria de debò, amb plenes garanties i, per tant, vinculant. De fet,
Oriol Junqueras, que al seu dia va desconfiar del 9-N fins a l’últim moment per considerar-lo un simulacre, insisteix encara que l’1-O serà molt semblant a qualsevol altra votació legal. Però a mesura que ens acostem a la data és evident que no podrà ser així.
Aquest juliol també és un mes decisiu per a la unitat interna del Govern. Les costures en el sottogoverno estan més que estressades, els consellers han quedat reduïts a simples figures decoratives que no s’assabenten del projecte més important del govern de què formen part i les relacions entre el PDECat i ERC van com més va pitjor, però ningú no s’atreveix a discrepar del camí que Puigdemont lidera amb empenta i convenciment. La por de quedar assenyalat com un traïdor tenalla més en aquests moments que qualsevol amenaça judicial.
Els actes de veritable desobediència no arribaran fins després de l’estiu. Hi ha dues cites clau: la firma de la convocatòria del referèndum i la introducció en el Parlament de l’anomenada llei de desconnexió, que és, de facto, una proclamació d’independència. Hi ha la possibilitat que aquesta llei es deixi per després del referèndum amb l’argument que dependrà del resultat, malgrat que és l’estrella del compromís adoptat per Convergència i ERC per formar govern. Si és així, la convocatòria de l’1-O serà l’acte de desobediència que marcarà un abans i un després.
Les dificultats per organitzar un referèndum amb totes les garanties que facin que també els partidaris del no a la independència se sentin concernits són ingents. Però sí que es pot intentar un altre 9-N. Per això el Govern ara posa el focus en el fet que la validesa de la consulta no l’atorgaran les regles ni els controls neutrals ni el reconeixement internacional, sinó la gent. La implicació de com més alcaldes millor (l’apetitosa poma de Barcelona continua sense caure) és un pas imprescindible per socialitzar el referèndum, igual que una participació massiva de la població l’1-O.
Puigdemont i el seu nucli d’assessors treballen incessantment en aquesta socialització de la responsabilitat sobre el referèndum. Per això, ara els esforços se centren a guanyar la batalla del discurs. Es tracta de fixar el missatge que Espanya és un Estat opressor incapaç per a la democràcia. És una idea larvada en despatxos molt propers a Mas quan era president i que ara arriba al seu clímax. Un relat que busca que, en un moment determinat, la ciutadania es rebel·li contra un poder autoritari que emana de totes les institucions d’un Estat putrefacte, amb la confiança que, si aquest missatge cala, només es necessitarà una espurna perquè prengui una protesta que culmini els últims cinc anys.