La impunitat dels incompareixents
Alguns càrrecs s’emparen en el Consell d’Estat per no comparèixer a les comissions d’investigació malgrat el Codi Penal
Una imatge prou eloqüent: la presidenta de la comissió sobre l’operació Catalunya, Alba Vergés, esperant en va l’assistència del testimoni. Una situació que s’ha repetit els dies 20, 27 i 30 de juny al Parlament de Catalunya. Les dues últimes sessions van durar pocs minuts, ja que de les cinc persones a les quals es va requerir la seva presència, cap d’elles va fer-ho: l’excap de la UDEF, José Luis Olivera; l’ambaixador d’Espanya a Andorra, Manuel Montobbio; el cap del gabinet de la Presidència, Jorge Moragas, i els policies Manuel Vázquez i Enrique García. Els quatre últims van avisar que no hi assistirien; d’Olivera no es va tenir cap notícia i de Montobbio tampoc per a la segona petició de compareixença.
El motiu que al·leguen per no assistir a la comissió és que al Parlament no li competeix citar-los. Si l’eficàcia de les comissions d’investigació del Parlament i de les Corts fa anys que es posa en dubte perquè estan farcides de retrets i exhibicions dialèctiques, la incompareixença agreuja encara més la desconfiança. Amb tot, des del Parlament
es denuncia que no s’està complint el que estableix l’Estatut i el reglament de la Cambra catalana i que incorren en un delicte de desobediència recollit en el Codi Penal. Però per què al Congrés i al Senat hi acudeix pràcticament tothom que hi és cridat i a la Cambra catalana hi ha qui rebutja anar-hi? S’hi pot posar remei?
A l’empara del Consell d’Estat
El Consell d’Estat, en un dictamen del juliol del 1986, va entendre que el control parlamentari de les assemblees legislatives de les Comunitats Autònomes s’ha de circumscriure a l’actuació dels òrgans i autoritats de la mateixa comunitat autònoma, sense que pugui afectar els de l’Administració de l’Estat. Agafant-ho com a referència, des que el Parlament gallec va sol·licitar la presència d’autoritats a la comissió d’investigació pel cas Prestige, el 2003, al llarg dels anys s’ha gairebé calcat el mateix argument emès pel Consell d’Estat: les comissions autonòmiques “no tenen potestat per requerir la compareixença d’autoritats, funcionaris o agents de l’Administració General de l’Estat ni la documentació referida a l’execució de funcions de la seva competència”.
Cal recordar, però, que el Consell d’Estat és un òrgan consultiu;
és a dir, es poden atendre les seves recomanacions o no.
Excuses legals a mida
Fins divendres passat a la comissió sobre l’operació Catalunya s’han celebrat deu sessions ordinàries en les quals han faltat almenys tretze persones cridades a comparèixer. Tant les cinc persones esmentades anteriorment que no van comparèixer a la comissió per l’operació Catalunya, com Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, fan valer els successius dictàmens del Consell d’Estat. Però en aquest cas el Consell d’Estat ha emès un nou dictamen, amb modificacions fetes possiblement a mida de Fernández Díaz, que ja no és ministre de l’Interior: “No resulta obligat atendre el requeriment de compareixença que pugui dirigir-se al president i la vicepresidenta, ministres i exministres, alts càrrecs i ex-alts càrrecs de l’Administració General de l’Estat i membres en actiu o en altres situacions administratives de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat”.
L’article 502 del Codi Penal, clau
Tant l’Estatut com la Constitució declaren l’obligatorietat de comparèixer a les comissions d’investigació i remeten a un possible delicte que recull l’article 502 del
Codi Penal, el de desobediència: “Aquells que, havent estat requerits en forma legal i sota apercebiment, deixessin de comparèixer davant d’una comissió d’investigació de les Corts Generals o d’una Assemblea Legislativa de Comunitat Autònoma, seran castigats com a reus del delicte de desobediència”. A banda, adverteix que si el reu és “autoritat” o “funcionari públic” tindrà afegida una suspensió de feina de sis mesos a dos anys. Per als que faltin a la veritat, presó de sis mesos a un any o multa de 12 a 24 mesos.
No hi ha jurisprudència
Un dels grans problemes per tractar de dilucidar si hi ha responsabilitats penals és que, tal com assenyala la catedràtica de Dret Penal de la Universitat d’Alacant, María del Mar Carrasco, en el seu treball Tutela penal de las comisiones parlamentarias de investigación, l’aplicació pràctica de delictes de desobediència per incompareixença “ha estat extremadament escassa; no hi ha registres de jurisprudència ni del delicte d’incompareixença ni tampoc del de fals testimoni”. Els casos no han arribat mai al jutge. El 2013, a la comissió d’investigació al Parlament valencià sobre la Caja de Ahorros del Mediterráneo, per exemple, el fiscal va arxitora var les diligències per incompareixences perquè als implicats no se’ls va notificar prèviament les conseqüències que podria tenir no presentar-s’hi.
Comissió Pujol: primera queixa
El primer cop que el Parlament va queixar-se de les incompareixences va ser el 2015, en el marc de la comissió d’investigació sobre el cas Pujol. La Mesa va donar compte el 13 de juliol de l’absència de set personalitats, entre les quals el llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, i el director del CNI, Félix Sanz. Tanmateix, el dia següent la Fiscalia Superior de Catalunya notifica al Parlament que inhibia el cas en favor de la Fiscalia del Tribunal Suprem. Aquí es perd la pista. La Cambra catalana assegura que no té constància de la decisió de la Fiscalia del Suprem. Així doncs, aquí tampoc hi hagut cap conseqüència pràctica.
Es pot obligar a comparèixer?
“La invocació als dictàmens del Consell d’Estat és la palanca de la impunitat”, assegura David Fernàndez, que va ser president de la comissió Pujol. Per l’exdiputat de la CUP, l’article 502 “és clar”, però ell hi veu “un sistema dual del Codi Penal” i un “blindatge de les elits”.
Per Joan Vintró, jurista que va ser assessor de la ponència redac-
de l’Estatut del 2006, no pertoca que les incompareixences quedin sense càstig. “La protecció jurídica és la mateixa per a tothom i si no hi acudeixes és desobediència”, i considera que “tot i que el Consell d’Estat digui que el Parlament no té competències sobre els treballadors públics de l’Administració de l’Estat, es tracta d’investigar sobre qüestions que afecten tothom”. “L’Estatut ja és prou clar”, i coincideix amb Fernàndez que “la Fiscalia actua quan li sembla”.
En canvi, Francesc de Carreras, catedràtic de Dret Constitucional, creu que el criteri del Consell d’Estat és encertat. Però va més enllà: “En un sistema de repartiment com el nostre, el Parlament no té competències per fer una investigació” com la de l’operació Catalunya. “Els ciutadans catalans també estan representats pel Congrés i el Senat”, considera De Carreras, que argumenta que, davant de la duplicitat, li correspon a les Corts indagar sobre aquesta qüestió. Per al també catedràtic de Dret Constitucional Xavier Arbós “la discussió està en veure si realment el Parlament té competències”, però constata que “és estrany que no es pugui investigar aquí un presumpte mal funcionament policial que ha incidit en la reputació de polítics catalans...”.