El triangle del catalanisme

Benet a Pujol: “Soc pobre, però he fet molt pel país i no he destruït res. Lamento que no puguis dir el mateix” Quan van preguntar a Tarradellas per Benet, va respondre amb la fredor indestructible del cínic. “Benet? ‘Connais pas’”

La conjuntura creada per Edicions Catalanes de París, per primera vegada, faria que a principis de la dècada dels setanta entressin en contacte els projectes de vida que tots tres s’havien autoimposat. Pren forma un triangle amb friccions en tots els vèrtexs. El triangle Tarradellas/Benet/Pujol. Potser ningú més que ells –ningú més que Pujol, Benet i Tarradellascompartia amb tanta intensitat la mateixa ambició: liderar políticament la nació. Una ambició que es descabdellava en actituds divergents. Ho va saber veure, amb enginy, Jaume Miravitlles. En Met va dir que durant anys tres persones, cada nit abans d’anar a dormir, s’havien repetit el mateix davant del mirall: un dia jo seré president. Aquell ser o no ser depenia de tantes coses que cap d’ells podia saber qui seria el que ho aconseguiria, però cadascun d’ells creia que havia de ser ell.

Les seves ambicions no eren iguals. A diferència de Pujol i Tarradellas, que havien fos al seu rostre la cara fosca inherent a l’ambició del lideratge polític –el cinisme–, em fa l’efecte que Benet –amb les seves notables dosis d’egocentrisme– estava incapacitat per arribar fins al final de l’amoralitat del poder. Caràcter és destí. Pot ser un atribut moral positiu de la persona i una mancança política del personatge. No ens agrada saber-ho, però el problema no és de la naturalesa de la política sinó nostre, em va dir Gregorio Luri.

El poder existeix i té les seves normes. El poder és un territori sempre en lluita per conservar-lo o per conquerir-lo. Implacable. Malgrat la seva resilència personal i patriòtica, no sé si Benet estava preparat per guanyar en aquest terreny. No és una qüestió de fermesa o d’intel·ligència. Malgrat les grans paraules que conformen el seu discurs públic, la política no és el territori de la bondat. No pot serho. És la misèria de la política, però també la seva grandesa. I en aquest món, com em va dir Josep Fontana, Benet, com Vicens Vives, anava amb un lliri a la mà.

Tots tres volien guanyar, però no podien guanyar tots i tots tres tenien objectius diferents. Tarradellas se salvaria si es reinstaurava la Generalitat amb ell de president. Pujol, si aconseguia ser el primer líder polític de Catalunya. Benet, si podia implementar un programa de nacionalització en el qual, en últim terme, només creia ell, i hi creia fins a les darreres conseqüències. N’havien parlat mai, clar i net, Pujol i Benet?

Crisi amb Pujol

De tots els projectes intel·lectuals de llarg recorregut i profunda ambició, en què la recerca històrica es fonia amb la fonamentació ideològica d’un nou nacionalisme, Benet només en va aconseguir publicar un a Edicions Catalanes: l’Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura cata-

lana pel règim del general Franco.

La Bíblia Blanca –que era com la gent de l’editorial anomenava l’Informe– va arribar a Catalunya, per fi, a començament de l’estiu del 1973. Va ser un cop de puny sobre la taula. (...) Pujol havia volgut que Benet ho sabés per boca seva. “M’ha fet un gran impacte; és de les coses més positives que s’han fet de fa temps”. Aquesta carta, redactada el 26 de juny, semblava que pretengués encarrilar de nou la seva relació amb Benet. Una relació amb massa suspicàcies i sobretot massa malentesos. Potser una rivalitat tàcita que mai havia emergit del tot. Fins ara.

A Benet diria que la carta li va semblar la freda confirmació d’un fracàs que ell sentia com una traïció. Va trigar dues setmanes a respondre. La carta era dura. La més dura que mai va escriure. Aquella on més es despullava i alhora desvestia Pujol per mostrar-li les seves vergonyes.

Donar per mort i enterrat el Comitè de L’Ametlla –creat el 1966, amb el suport econòmic de Pujol i Millet, per alliberar Benet, orientar la política cultural del país i crear una mena de govern a l’ombra– l’afectava a ell, però segons Benet també descobria la mancança profunda de patriotisme de Pujol. Estava trist. “Tristesa evidentment perquè aquesta teva decisió perjudica greument els interessos del país, però, també, perquè representa la liquidació d’una etapa molt important de la teva vida i, per tant, un canvi decisiu de la teva personalitat. Tu que hauries pogut ser, després de la mort d’en Fèlix, la personalitat més important de Catalunya, amb el poder de convocatòria més gran, t’has convertit en un personatge molt diferent”.

L’acció de Pujol, ras i curt, havia estat destructora. En un paràgraf breu, ho repeteix fins a 3 vegades. “Has arribat a l’extrem de preferir la destrucció d’algunes obres, abans que passessin a altres mans... que no fossin les teves o dels teus escolanets”. Ara, Benet, després de tanta destrucció, estava sol i al carrer. Ell havia sacrificat la seva carrera professional, repetia, a canvi de res o a canvi de l’exclusió.

A Pujol, escrivia Benet mossegant, poc li importaria perquè havia aconseguit allò que en el fons pretenia. “Hauràs aconseguit de realitzar la teva il·lusió, potser inconscient, però real, des del 1966: arraconar-me del tot”. Quan Benet està perdent, caigut, explota amb una barreja de dolor i de rancúnia. És terrible. Li sabia greu a Pujol haver-lo arraconat? Ni de conya! “Que això perjudica els interessos del país? Però, és que tu encara hi penses, en el país? És que no has arribat ja a confondre el país amb els teus negocis, com s’esdevingué un dia amb un home que es deia Francesc Cambó?”. Era el final. Acabava una època. “Sóc pobre, però he fet molt pel país i no he destruït res. Lamento que no puguis dir el mateix”.

L’expulsió de Tarradellas

Era perfectament normal que els parlamentaris catalans sentissin que Tarradellas els estava torejant. El 30 d’agost Benet explota. “La negociación se ha dejado podrir, es imposible que una negociación se lleve con una parte en Madrid y otra en Saint-Martin-leBeau”. Quan Tarradellas va llegir aquestes declaracions publicades a Mundo Diario, ho va tenir clar. Era el moment de demostrar als polítics catalans que qui manava era ell. Atemoreix, xiuxiueja Maquiavel a l’oïda del príncep que vol governar. Com que ell havia nomenat la comissió, ell tenia la potestat d’intervenir-hi. Tant li feia que els hagués triat l’Assemblea de Parlamentaris. L’autoritat era seva, perquè així constava al document, i l’exerciria. La tarda del mateix dia 30 va començar a circular la notícia: el president expulsava Benet de la comissió.

Quan els periodistes ho van saber, van trucar al delegat de Tarradellas a Catalunya, Frederic Rahola, amic de tota la vida de Benet. Ho va confirmar. Alfons Quintà, que semblava tenir fil directe amb tothom, es va posar a fer trucades. Quan Florència –l’esposa de Benet– va despenjar el telèfon i li van donar la notícia, va quedar glaçada.

Feia un mes i mig de la victòria esclatant –quan va ser elegit senador amb més vots que ningú– i un home a qui ningú havia votat, que s’havia anat creuant en la seva vida, ara trencava els seus somnis. Amb una frase. No li calia més. La crisi latent, així, esclatava. Feia dècades que entre ells dos hi havia dinamita.

Si tota l’operació retorn ja havia estat un estrany joc de mans, aquell moment Benet el va sentir com una humiliació. Malgrat el triomf recent, total i absolut, ara se sentia humiliat. Quan dos dies després van preguntar a Tarradellas per Benet, va respondre amb la fredor indestructible del cínic. “Benet? Connais pas”.