El maquinista del 92
Josep Miquel Abad, líder del PSUC a la Barcelona de la transició, va dirigir el comitè organitzador dels Jocs Olímpics. Vint-i-cinc anys després, el maquinista del 92 rememora els episodis clau i opina sobre la ciutat.
Josep Miquel Abad Silvestre és un home sever. Sever amb amortidor. Sever amb silenciador. Una rectitud educada al seminari, al partit comunista i al món de l’alta direcció. Abad va dirigir el comitè organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 25è aniversari dels quals se celebra aquest estiu amb un excel·lent record en la memòria.
Joan Antoni Samaranch va morir fa set anys. Pasqual Maragall només pot recordar fragments del gran triomf de la seva vida. Leopoldo Rodés va morir fa dos anys. Abad (Valladolid, 1946) pot parlar, malgrat la seva escassa afició al protagonisme públic. “Volia mantenir-me en silenci, però la gent que va treballar amb mi em va fer veure que era necessari recordar i reivindicar la tasca realitzada”, explica al seu despatx professional, situat a la setena planta de la seu del Corte Inglés a la plaça de Catalunya de Barcelona.
Un comunista a la cúpula dels Jocs Olímpics. Quan Maragall va fer públic el seu nomenament, molts van arrufar el nas a Barcelona. Un comunista amb tots els ets i uts?
Abad em mira fixament. La seva severitat pot arribar a ser desarmant, però comença a explicar-me una història del rei Gaspar. Una escena de pel·lícula de Fellini. “A la cavalcada de Reis del 1981 vaig fer de rei Gaspar. Aquelles mirades d’il·lusió! Sempre les recordaré... La cavalcada s’acabava a les fonts de Montjuïc, molt a prop del palau de congressos, on tenia lloc el cinquè congrés del PSUC. Mentre em treia la capa de rei d’Orient, un company de partit va pujar a la carrossa i em va dir: “Hem perdut el congrés”. La línia eurocomunista havia estat derrotada pel corrent prosoviètic. Quan vaig arribar a casa meva, de matinada, vaig redactar la carta de dimissió com a tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. No podia continuar. Aquella no era la meva línia. El PSUC va ser el gran partit de l’antifranquisme, amb gent molt diversa, no tots estrictament comunistes. Jo hi vaig ingressar després que el meu germà sortís de la presó (Àngel Abad, membre del PSUC i de Comissions Obreres). Recordo que l’alcalde Narcís Serra em va oferir afegir-me al PSC. Li vaig dir que no. Només he tingut un carnet polític a la meva vida. Me’n vaig anar i al cap d’un temps, l’alcalde Maragall em va oferir la direcció de la Fira de Barcelona”.
Segona data. 15 de juliol del 1985. “Maragall em truca a la Fira per proposar-me la direcció de l’Oficina Olímpica. Les coses no anaven bé. Enlloc no estava escrit que Barcelona hagués d’obtenir els Jocs Olímpics del 1992 per la sobirana voluntat de Samaranch. Competíem amb París! Ens ho havíem de guanyar. El dossier de candidatura havia de ser impecable. Voldria recordar en aquest punt el discret però important paper d’Isabel Vilà, esposa de Leopoldo Rodés. Va ser la millor i més atenta amfitriona de Barcelona. No tot es va guanyar als despatxos”.
17 d’octubre del 1986. La nominació. “Crec que Samaranch no va arribar a demanar a cap membre del COI, de manera explícita, el vot per Barcelona. Sabia amb els que podia comptar i sabia que no havia d’exposar-se”.
8 de setembre del 1989. La fallida inauguració de l’Estadi Olímpic, amb motiu del Campionat Mundial d’Atletisme.
“Murphy ens va venir a veure. Va ploure a bots i barrals, hi va haver goteres a l’estadi, el Rei va arribar tard i els nacionalistes van organitzar una gran xiulada. Va ser un desastre. L’estadi s’havia d’haver provat abans. Maragall i jo ens vam quedar sols i abatuts a la tribuna. Recordo les paraules d’ànim d’un membre iugoslau del COI, Artur Takac. Ens va dir: ‘Demà us crucificaran. Demà passat, també. Aguanteu. Teniu un bon projecte. En el fons, heu tingut sort. Encara falten tres anys per als Jocs. Hi ha temps per corregir’. Vam aguantar i vam corregir. Els Jocs van ser un èxit. Sense dèficit econòmic i sense corrupció”.
25 de juliol del 1992. El dia decisiu. “Minuts abans de la inauguració vaig ser informat que alguns actors de la cerimònia volien exhibir unes pancartes independentistes. Vaig sortir corrents cap als vestidors. No els vaig fer cap discurs polític. Simplement vaig demanar a la
Fura dels Baus que actuessin amb professionalitat. I no va passar res”.
Jordi Pujol, va ajudar o va posar pals a les rodes? “Pujol ho passava bastant malament. No manava i l’èxit se l’emportava Maragall, el seu gran adversari polític. Vull recordar el paper molt constructiu que sempre va tenir l’home de la Generalitat en el COOB, Josep Lluís Vilaseca”.
Com van ser les relacions amb Samaranch? Abad es queda en silenci uns instants. “El 1976 jo em vaig manifestar a la plaça de Sant Jaume cridant ‘Samaranch fot el camp!’ quan ell intentava la seva pròpia operació continuista després de la mort de Franco. Mentiria si digués que va ser fàcil. Al principi no ho va ser. Vam tenir topades. Ens vam moderar mútuament i vam anar construint un equilibri, que va acabar derivant en una veritable amistat. Ens vam fer bons amics. Samaranch era un gran pragmàtic, molt intuïtiu i amb una astúcia enorme. Siguem clars, sense Samaranch Barcelona no hauria tingut mai els Jocs. La ciutat li deu un reconeixement i em sap molt greu com s’està tractant la seva memòria”.
Després del 92, Abad podia haver aspirat a l’alcaldia de Barcelona. Per què va abandonar totalment la política?
“Molt senzill. Necessitava recuperar la meva vida privada. Ja ho havia donat tot en el servei públic”.
Li demano la seva opinió sobre l’actual moment polític a Catalunya i multiplica per deu la seva severitat. “No. D’això no en parlaré”. I Barcelona. Com veu Barcelona? “No acabo de veure una orientació definida. La veig amb preocupació”.
“Sense Samaranch Barcelona no hauria tingut Jocs Olímpics, la ciutat li deu un reconeixement”