Una ‘geringonça’ espanyola?
Es pot aplicar la solució política portuguesa a Espanya? Aquesta serà, crec, una de les preguntes dels pròxims temps. El joc de la política s’està jugant sempre, és un casino que no tanca mai, però ara, quan la bola de l’esquerra espanyola gira a la ruleta dels pactes, intentant caure a la casella portuguesa, poden plantejar-se algunes reflexions útils. En primer lloc, hi ha un factor propulsor comú, que és el que han captat els joves dirigents del PSOE i de Podem. El Govern d’António Costa consisteix en un aliatge el primer metall del qual va ser una necessitat visceral de fer fora a la dreta: a aquell home honrat, tossut, de vegades insuportable, que és Passos Coelho. Per tant, resulta comprensible que l’esquerra espanyola, impulsada per una repugnància potser superior al Govern del Partit Popular, llimi les seves diferències i, articulant-se amb els nacionalistes catalans i bascos, i amb algun peó més dels complicats escacs espanyols, s’apropiï del poder.
Però, a partir d’aquí, tot és bastant diferent. Per començar, el Govern d’António Costa, el seu hàbil artefacte (la cèlebre geringonça ), funciona d’una manera conservadora. El seu programa consisteix, senzillament, a defensar els interessos dels funcionaris públics i de tot el complex univers que els allotja i els envolta, un entramat que constitueix la columna vertebral, la medul·la de la societat portuguesa, sense faltar per això als compromisos d’estabilitat pressupostària assumits amb la Unió Europea.
Es tracta d’una agenda delicada, per descomptat. Però, en el cas espanyol, hi ha temes més densos, més tensos: la qüestió de la plurinacionalitat, per exemple, que no afecta a Portugal, exigeix d’entrada un pacte més àgil, més profund, amb horitzons més amplis que els del Govern lusità. Costa va jugant a les dames amb els problemes del present, però un artefacte de l’esquerra espanyola hauria de ser capaç de plans compartits per al futur. No obstant això, encara que difícil, crec que no és impossible un govern d’aquesta mena a Espanya i aquí els deixo alguns modestos consells nascuts de l’experiència portuguesa.
Primer: el Gabinet socialista d’António Costa i els altres dos partits que li donen suport, el comunista i el Bloc d’Esquerra, no han entrat mai en cap concurs de progressisme. Treballen, al contrari, per mínims i no per màxims. Practiquen un realisme prudent que els permet exercir el poder, no des de l’esquerra, sinó des del centreesquerra.
Segon: la seva relació primordial amb la ciutadania és la de garantir l’estabilitat del sistema. Han reduït el dèficit. Estan reposant els sous anteriors al rescat. No sortiran de l’euro, encara que el Partit Comunista ho desitjaria. No plantegen cap ruptura radical. El bruixot Costa, des d’un principi, va repetir fins a la sacietat que la gent podia estar tranquil·la. De fet, si exceptuem circumstàncies tràgiques gravíssimes, com les del recent incendi forestal, aquest Gabinet sol ser un sedant per ciutadà corrent.
Tercer: ni el Govern ni els partits que li donen suport no abunden en proclames altisonants. No es conreen les grans assemblees, sinó una xarxa de grups de treball. L’artefacte portuguès fa poc soroll, és una màquina més aviat silenciosa i, fins i tot, una mica avorrida. De fet, la gran política, ens ho ensenya Costa, resulta monòtona: consisteix en aquell frec a frec lent, silenciós, interminable dels artistes, necessari per crear les seves obres mestres. Reunions i més reunions, no per fer declaracions a la sortida, sinó per solucionar conflictes. I tot això ha anat generant fortes complicitats personals.
El que sorprèn en la política espanyola actual és que, en un moment que convida a fer història, els seus dirigents s’entretinguin amb una laberíntica lluita pel poder, que cansaria el mateix Shakespeare. El geni britànic ja s’hauria deslliurat, amb un eficaç joc de dagues, d’alguns dels protagonistes del tauler polític hispànic, per una qüestió d’equilibri teatral. Però allà hi ha tota aquella cohort de supervivents absolutament enamorats de la seva pell.
Crec que és possible una geringonça a Espanya, però hauria de ser diferent de la portuguesa. La seva tasca és més profunda: es tracta de realitzar el que la transició no va poder fer. Aprofundir, polir la democràcia espanyola en l’àmbit polític, social i econòmic. I aquí hi ha una lliçó valuosa, crec, de l’artefacte lusità: facin-ho sense rancúnies, sense desenterrar l’os dels odis, garantint l’estabilitat, i tindran el suport de la majoria de la població. Al contrari, si s’enamoren de la idea de ruptura, si exageren en el que proposen, convidaran que la gent es continuï refugiant al vell alcàsser de la dreta. Si només ofereixen un caos de ràbies i bones intencions barrejades, serà difícil que arribin al poder. En el fons, la geringonça portuguesa existeix perquè el Partit Comunista ha baixat del seu comunisme en nom del que és possible dur a terme.
al
Si s’enamoren de la idea de ruptura, si exageren en el que proposen, convidaran la població a seguir votant la dreta