Disposats a perdre
No és demòcrata aquell que no està disposat a perdre una votació. Imagineu-vos com s’ha de definir, per tant, aquell que no està ni disposat que una votació es produeixi. Em sembla que és bàsic tenir clar aquest axioma, més encara avui que ja fa massa dies que ser demòcrata o no ser-ho està posat en entredit més que mai; i no només per efectes de la bafarada de postveritat que ens inunda.
La nostra escena política està presidida per la paraula democràcia, per deixar-nos ben clar que ja no sabem –si és que ho hem sabut mai– què és ser o no ser demòcrata. Especialment hi ha una munió de polítics en aquesta situació, molts de ben joves i suposadament ben formats; resultat de la mateixa democràcia que fan inoperativa anul·lant els seus principis bàsics de funcionament al segrestar-los amb lleis i altres formes de procediments democràtics. Barrejats, esclar, amb els que –joves o més vells– sí que saben que és, però juguen a la confusió per així seguir-se amagant darrere de l’etiqueta –de moment preuada– i salvaguardar, així –sense rèdit polític negatiu–, la clara consciència i la pràctica efectiva de no ser demòcrates.
La nostra democràcia es defineix com embolica que fa fort; perquè com més difícil o enrevessada és la definició del concepte a l’ús, més clar queda que no sabem què és. No només entre els polítics, a per tot. Per a mi, el sol fet d’haver d’acompanyar la paraula d’epítets ja m’assenyala prou clarament que els principis democràtics són la gran assignatura pendent del conjunt de l’actual societat espanyola. Franco –allà on sigui o vagi– no pot estar més content.
De fet, l’ofici –en tots els oficis– es demostra en els moments difícils; no en l’esdevenir sense entrebancs de la pràctica habitual, tot i que aquesta sempre dona pistes. I a l’ofici de ser demòcrates, no li hem suposat ni necessitat d’aprenentatge ni dedicació. Hem pensat que amb la mera consideració, o el propi etiquetatge, n’hi havia prou; i així ens va i pitjor que ens anirà.
Esclar que sempre hi ha qui obre camí i, en aquest cas i ateses les circumstàncies –evidentment, sense menystenir els que han fet possible arribar fins aquí–, cal que donem un gran valor als alcaldes del PSC que estan disposats que la ciutadania pugui votar; digui el que digui el seu partit. No es pot negar el dret a votar i menys encara criminalitzar-lo.